La recordo d'estudiant de la Facultat de Dret de la universitat de Barcelona, en un viatge a Estrasburg per visitar el Tribunal Europeu de Drets Humans. Carme Chacón portava la cama enguixada, i va aguantar tot el viatge, amb la pallissa de les hores d'autobús incloses. El primer dia de feina a la Facultat de Dret de la UdG, als barracons de Fontajau, va presentar-se amb les sabates enfangades: per no arribar tard, havia creuat un camp acabat de llaurar. I, anys després, mentre feia una estada de recerca, va sorprendre un col·lega canadenc a la Universitat Laval, a la ciutat de Quebec. Una tempesta extraordinària de neu havia fet suspendre les classes (a Quebec!), però la Carme no va voler saltar-se la cita que tenia amb ell, i es va plantar al seu despatx.

Aquesta determinació i sentit de la responsabilitat em van impressionar des del primer moment, quan va incorporar-se a l'àrea de dret constitucional de la UdG, de la qual jo era responsable. I també vaig veure de seguida el seu talent i la seva capacitat de treball. Discutíem casos pràctics o comentàvem possibles línies de recerca, i ella trobava la via per avançar. Tenia una gran capacitat per analitzar els problemes i fer-ne la síntesi, com em va fer veure en una de les primeres anàlisis que recordo del ja famós dictamen del Tribunal Suprem del Canadà sobre la secessió unilateral del Quebec.

Anys després, la seva intensa dedicació a la política la va allunyar de la universitat. Va començar de regidora a Esplugues de Llobregat. I amb la mateixa passió que comentava una sentència, transmetia l'entusiasme per la capacitat de reacció de la «seva» Policia Local en les urgències. Després va ser diputada al Congrés, i va acabar deixant la UdG.

Crec que el món acadèmic hi va perdre, en més d'un sentit. El més obvi és que la seva intel·ligència i capacitat de treball van projectar-se en altres àmbits. Però també perquè els que estàvem a la facultat vàrem perdre una bona companya. La Carme era alegre i tenia empenta, i va mantenir les amistats forjades a Girona. Fins i tot quan es trobava al cim de la seva carrera política, al ministeri de Defensa, tenia temps per escoltar problemes que a ella no li tocaven ni de lluny. Passaven els anys i la calidesa de les converses amb la Carme es mantenia com sempre. Crec que molts dels que la coneixíem al marge de la política lamentàvem allò que és gairebé inevitable: que el públic no la conegués prou bé, almenys en la qualitat humana de la seva amistat.

La seva carrera política va acabar abans del que ella hauria volgut, em sembla. Per això, quan va començar a fer classes a Miami me'n vaig alegrar. La seva vocació docent era autèntica, tenia demostrada la capacitat i vaig pensar que també allà podia trobar-hi una nova etapa professional. Podia aportar molt, i gaudir del que es pot sentir els cops que et dius que la classe t'ha sortit bé. Fins que la fatalitat va aturar-la de cop.

Ara les paraules costen més, molt més, pensant en la seva família i en els seus amics, que ella tant s'estimava. No es pot dir res que ompli el buit que deixa en aquest àmbit, el que veritablement importa. Però si mantenim el record del seu afecte, podem seguir millor alguns exemples que ens deixa. Com ara no deixar-se limitar per una malaltia, o lliurar-se a fons a la vocació que en cada moment ens cridi.