Crist ja descansa en pau al Sant Sepulcre

El Messies pot descansar finalment sense sobresalts després de ser testimoni, segurament avergonyit, dels enfrontaments que han protagonitzat al llarg de la història fidels ortodoxos, catòlics, coptes, armenis, etíops i sirians en una esperpèntica disputa entre soldats liderats per monjos i capellans de les diferents faccions cristianes que amb freqüència arriben a les mans o es llancen mútuament sense cap vergonya crucifixos, canelobres, llums d'encens i fins i tot trossos de fusta arrencats dels sants llocs. Les dues famílies encarregades d'obrir i tancar les portes d'aquest lloc sagrat també estan barallades per les seves competències. Entre tots han convertit el Sant Sepulcre en l'espai més convuls de la ja per si conflictiva ciutat vella de Jerusalem, on al marge d'aquestes peregrines tensions, la majoria de cristians, jueus i musulmans conviuen sense massa problemes en una àrea de menys d'un quilòmetre quadrat d'extensió, plena de litigis entre els fanàtics de les tres religions monoteistes.

La ciutat vella de Jerusalem, al centre de la capital d'Israel, va celebrar el passat 21 de març la rehabilitació de l'edicle i el templet

que protegeix la tomba de Jesús de Natzaret, un sepulcre que segons la tradició cristiana va pertànyer al jueu Josep d'Arimatea, «un home ric», diu Sant Mateu; «il·lustre» narra Sant Marc; «persona bona i honrada», segons Sant Lluc; «que era deixeble de Jesús», afegeix a la Bíblia Sant Mateu, «però clandestí per por de les autoritats jueves», precisa Sant Joan.

Han estat deu mesos de laboriós treball liderat per un equip de restauradors de Grècia, el país l'església ortodoxa del qual és la titular del territori del lloc més sagrat del cristianisme i l'encarregada del manteniment del temple, en col·laboració amb armenis apostòlics, catòlics romans, coptes, sirians i etíops. Però les obres, que han comptat amb un pressupost de sis milions d'euros sufragats per greco-ortodoxos, armenis, catòlics i un banc grec, han aconseguit principalment el miracle de generar una treva extraordinària entre les diferents branques del cristianisme que fins llavors, lluny de demstrar caritat i de

posar l'altra galta, han protagonitzat baralles impròpies del recinte on descansa Jesucrist.

«Veure com es barallen els capellans a l'entrada del Sant Sepulcre és tot un espectacle», reconeix fent broma el comerciant Jamal Adina, en un dels centenars de comerços situats a les quatre parts

en què es divideix Jerusalem gestionades per jueus, cristians, musulmans i armenis, aquests últims els únics amb un estatut propi per haver estat el seu país el primer al món que va fer del cristianisme la seva religió oficial. Rachel Eti regenta un dels basars dels carrerons del soc i ratifica les paraules d'Adina sobre la seguretat i l'harmonia d'una ciutat en la qual els venedors tanquen els seus negocis seguint escrupolosament les indicacions dels seus llibres sagrats. Els musulmans descansen el divendres, els jueus el dissabte i els cristians ho fan el diumenge.

En teoria tot està acordat, però de tant en tant la concòrdia entre els cristians es trenca bruscament per qualsevol nimietat. La competència per escombrar una rajola concreta pot ser el pretext que encengui la flama.

Eti recorda sense poder contenir el riure com el 2002 l'ocurrència d'un monjo copte de moure 20

centímetres la cadira en la qual descansava a la recerca d'ombra va ser presa pels etíops com un acte de tan gran hostilitat que es va produir una baralla que va acabar amb un total d'11 religiosos a l'hospital.

Monjos a cops

Dos anys després, els ortodoxos es van sentir ofesos i es va muntar un gran rebombori perquè algú es va deixar una porta oberta mentre ells estaven pregant. El 2008 els mateixos greco-ortodoxos van fer un piquet per evitar una processó dels armenis. Van acabar a cops fins que va intervenir la policia israeliana per emportar-se emmanillats un monjo greco-ortodox i un altre armeni. Les trifulgues vénen de molt lluny. Una molt significativa

es va produir el 1846 entre els sempre rudes greco-ortodoxos i els catòlics, els fidels dels quals no van dubtar a treure els ganivets i les pistoles que havien amagat al Sant Sepulcre per dirimir les seves diferències.

Jerusalem és pau, prometen al basar ubicat a carrerons de la ciutat. Però les coses canvien en apropar-se a l'Església de la Resurrecció, propera a la sala on es va celebrar l'últim sopar, sota de la qual descansa el Rei David, pare del Rei Salomó, a ple Mont Sió. Al costat del Sant Sepulcre emergeix la mesquita d'Omar, en ple barri cristià, construïda al lloc en el qual segons la tradició musulmana va pregar l'any 638 el califa Omar ibn alJattab després de visitar la tomba de Jesús. El califa es va negar a pregar al Sant Sepulcre per evitar convertir-lo en un punt de pelegrinatge musulmà i el patriarca de Jerusalem, Sofroni, va agrair el gest permetent la construcció de la mesquita al segle X.

La família Nuseibeh, el clan musulmà més antic de Jerusalem, presumeix de custodiar les portes del Sant Sepulcre des del segle VII, quan el califa Omar va prendre Jerusalem. Els Husseini, per la seva banda, treuen pit en assegurar que van ser els elegits per Saladí el 1149 per guardar l'enorme i antiga clau amb la qual s'obren les portes del temple on pernocten cada nit una vintena de monjos.

Cada dia es repeteix el mateix ritual. A les quatre del matí truquen a la porta amb els artells i un monjo obre una finestreta per treure una escala de fusta per la qual s'enfila l'amo de la clau per encaixar-la a l'elevat forrellat. Primer obre la porta esquerra i després la dreta. A la nit repeteix l'operació en sentit contrari.

Les rivalitats entre religiosos cristians no han deixat d'enverinar pel repartiment de cada militar metre del lloc sagrat. Tots s'espien mútuament amb tanta desconfiança que han convertit en àrbitres de les seves querelles les dues famílies musulmanes que guarden l'accés a la basílica.

El Sant Sepulcre és un important centre de peregrinació des del segle IV, quan es va excavar la roca de la Muntanya Gólgota. Està en el lloc exacte on Jesús va ser crucificat i a pocs metres d'on va ser enterrat fa més de 2.000 anys. De les sis comunitats cristianes que conviuen aquí, la greco-ortodoxa és la més privilegiada. Abanderada de la Germandat del Sant Sepulcre, controla el Calvari, la pedra de la unció del cos de Jesús i l'accés al lloc on es troba la seva tomba. La seva creu recent polida remata la cúpula del temple. Els franciscans amb els seus hàbits marrons tenen per ordre del Vaticà la custòdia de Terra Santa, però dins del Sant Sepulcre només són els amos i senyors de la capella de la Crucifixió i dels oratoris on Crist es va aparèixer ressuscitat a Maria i Maria Magdalena.

Els coptes d'Egipte tenen una petita capella darrere de l'edicle que guarda la tomba de Jesús, mentre que els etíops estan confinats a la teulada de l'església que es disputen amb els coptes. Als sirians els ha quedat només una capella propera a l'accés a la tomba de Josep d'Arimatea, en plet amb els armenis, el gran tresor al subsòl de la qual és la capella de Santa Helena, mare de l'emperador Constantí, que va trobar al segle IV el lloc exacte on es va clavar la Vera Creu.

Corona l'entrada al sagrat temple, a manera de recordatori d'aquesta tradicional i múltiple disputa, una escala de fusta abandonada des del segle XVIII situada sota l'ampit de la finestra superior dreta de la façana. Diuen que els seus polsegosos esglaons pertanyen als armenis, però que la cornisa en la qual es recolzen és dels grecs, motiu pel qual des de 1757 ningú s'atreveix a tocar-la. Misteris del Sant Sepulcre.