França celebra avui les eleccions presidencials més atípiques que es recorden en els seixanta anys de la V República. En estat d'excepció des dels atemptats de París de 2015 i amb un atemptat a tres dies de la votació, el país ha arribat a la recta final de la campanya amb ni més ni menys que
quatre candidats gairebé empatats. Segons la mitjana d'enquestes més consultada, només cinc punts separen el primer, el socioliberal Emmanuel Macron (24%), del quart, el radical d'esquerres Jean-Luc Mélenchon (19%), que
aquest últim mes ha protagonitzat una espectacular remuntada. Entre tots dos, la ultradretana Marine Le Pen (22%), una mica desinflada després d'estar diversos mesos al capdavant, i el conservador François Fillon (20%), que tot i els seus embolics judicials conserva un cert suport.
Primer, les regles de joc. Avui es disputa la primera volta presidencial. Només sortiran vius dos candidats, que tindran 15 dies per establir aliances, cridar a la mobilització i apel·lar al vot útil que els permeti imposar-se a la segona volta del 7 de maig. Les enquestes porten algunes setmanes augurant que els elegits seran Macron i Le Pen, però ningú s'atreveix a descartar que Fillon o Mélenchon
aconsegueixin ser en aquesta final.
Al cap i a la fi, Le Pen, Fillon i Mélenchon estan en una estretíssima forquilla de tres punts, que és el marge d'error de molts sondejos. I els que encara no han decidit si votaran o es quedaran a casa segueixen fregant el 30% de l'electorat. A aquests indecisos cal sumar-los els volàtils que encara no tenen un candidat clar, i l'anomenat vot ocult. En definitiva, totes les combinacions són possibles en una cita electoral la campanya per a la qual s'ha caracteritzat pels vaivens i pel lideratge sense precedents de la ultradreta.
Aquesta preeminència de Le Pen ha condicionat la contesa electoral. Mai s'ha posat en dubte que la líder del Front Nacional (FN) estarà a la segona volta. De la mateixa manera que cap sondeig la considera guanyadora a la segona. Le Pen, que després d'agafar el 2011 el relleu del seu pare, el vell feixista Jean-Marie Le Pen, ha completat el gir amable de la seva formació, ja va aconseguir un 17,9% a les presidencials de 2012. Va quedar tercera, però després el FN va ser la força més votada a les europees de 2014 i a les regionals de 2015, catapultant Le Pen a un suport popular del 25% que només al mes d'abril s'ha rebaixat.
De manera que, sobre el paper, l'única incògnita ha estat saber qui l'acompanyaria a la final. I aquí sempre hi ha hagut dubtes. Primer, els conservadors de Els Republicans, els hereus del vell gaullisme, van celebrar primàries al novembre. En teoria la lluita era entre l'expresident Sarkozy i l'exprimer ministre Alain Juppé, el dofí de Jacques Chirac. Un estava cremat; l'altre, més sòlid, feia olor de naftalina. De manera que va irrompre per sorpresa Fillon, antic primer ministre de Sarkozy, i es va fer amb la candidatura. No obstant això, a Fillon li va esclatar a la cara al gener l'escàndol dels llocs de treball ficticis de la seva dona i fills, pel qual està imputat, i va començar a enfonsar-se. Ja no estava tan clar que la final es disputés entre la ultradretana, que també té problemes amb la justícia per llocs de treball falsos, i un dretà catòlic, conservador en l'àmbit social i ultraliberal en l'econòmic.
Poc després, a finals de gener, els socialistes (PS) van acudir a les seves primàries, embolicats en la crisi d'identitat que corroeix tota
la socialdemocràcia europea. Hollande, el president amb menor suport popular de tota la V República, ja havia anunciat la seva retirada, així que la batalla va ser entre el seu exprimer ministre Valls, a la dreta del partit, i el representant de l'ala esquerra, Benoît Hamon, que va resultar ser l'escollit. Aquest viratge del PS cap a l'esquerra ha fet saltar pels aires el partit i no ha convençut el seu electorat. Hamon cotitzava al 15% en les enquestes a principis de març i ara es troba en el 8%. Mai ha tingut possibilitats de passar la selecció.
La combinació d'aquestes dues primàries va consolidar les opcions d'un candidat sense partit, el recentment arribat Emmanuel Macron. Ministre d'Economia de Valls entre 2014 i 2016, Macron, alt funcionari vinculat a la banca Rothschild, va ser el protagonista de l'inútil gir al centre amb el qual Hollande va intentar salvar el seu mandat. A Macron, aquests dos anys de Govern no li van ser inútils: li van permetre donar-se a conèixer i marcar distàncies amb Hollande. L'agost passat va abandonar el vaixell, va fundar el moviment En marxa (que assegura tenir 240.000 afiliats) i va anunciar una candidatura socioliberal en la qual gairebé ningú creia. No obstant això, quan van començar els problemes de Fillon, el centrista François Bayrou, que tenia un 5% de suport popular, es va aliar amb ell. L'efecte va ser immediat i Macron, el candidat més continuista, que ara compta amb el suport de Valls i l'ala dreta del PS, es va convertir en parella de ball i antídot de Le Pen.
La sorpresa de Mélenchon
Però els canvis de tendència han continuat. L'enfonsament del socialista Hamon va ser un regal per al radical d'esquerres Mélenchon, el candidat francès més electritzant, que en un mes ha passat del 10% al 18% en les enquestes. Militant socialista durant 30 anys, Mélenchon va abandonar el PS el 2008, després de disputar en va el lideratge a Hollande. Va crear el Front d'Esquerres i, aliat amb el PCF, va ser quart a les presidencials de 2012, amb un 11,1% dels vots.
Des de llavors, Mélenchon ha canviat, per convertir-se en líder de la França insubmisa, la representació francesa dels indignats. Ja no parla de l'esquerra sinó de la gent, no tanca els seus mítings amb la Internacional sinó amb La Marsellesa, els seus enemics l'acusen d'estar a sou del chavisme i Pablo Iglesias va estar present en el seu tancament de campanya. La seva no és l'opció més probable, però ningú descarta una segona volta entre Le Pen i Mélenchon. I aquesta és l'única fórmula que als mercats els posa a tots els pèls de punta.
