l front nacional ha derrotat el Front Nacional. En conseqüència, França es resigna a Emmanuel Macron. La primera potència intel·lectual del planeta fuig espaordida de Le Pen, no per saltar cap al desconegut, sinó al sobradament conegut en forma de banquer d'inversions. Una inversió de risc per evitar una malaltia mortal. Quedar-se a casa al costat de l'enemic de llarga durada per defugir la crua intempèrie.
No s'ha repetit el 82 a 18 de 2002, quan França sencera es va congregar al voltant d'un Chirac desproveït de carisma, per evitar que Le Pen pare partís l'espinada al país. Van votar llavors un 80 per cent dels francesos, un plebiscit convocat a sometent. Amb idèntics clarins i heralds, la victòria de Macron ha estat més matisada. La participació cedeix sensiblement, el vot en blanc es dispara al dotze per cent i el seu marge d'avantatge sobre la filla del refundador del feixisme francès encongeix de 64 a 30 punts.
Macron, alors. Un president híbrid, que no mortifica els defraudats per Fillon i que es va incorporar al gabinet d' Hollande quan el president desallotjat va abdicar de l'esquerra. La insistència en la ruptura de les tradicions obliga a consignar que el nou inquilí de l'Elisi s'insereix en el corrent de ministres d'Economia ascendits a la màxima jerarquia, com Giscard, Chirac o Sarkozy. Cap d'ells se situa a la dreta del nou campió. Tampoc és el primer banquer que aconsegueix el cim de la Cinquena República, perquè abans hi va haver un Georges Pompidou.
A la segona volta dels debutants, la victòria de Le Pen era més improbable que la de Trump. De fet, els resultats recents que suavitzen l'auge populista a Holanda i França revaloritzen la campanya arrasadora i gamberra del president nord-americà. Ni tan sols les ínfules aristocràtiques de Hillary Clinton expliquen la bolcada formidable a Washington.
L'esquelètic Macron combatia inflat pels esteroides de vots d'importació. Aquí hi ha la renúncia de Le Monde a participar a la festa de la vetllada postelectoral del partit del vencedor. L'obligada majoria absoluta del guanyador en un envit dual, no amaga un pes real limitat a dos de cada cinc ciutadans. Una altra forma de llegir les presidencials és que tres de cada cinc francesos mai votarien Macron. Ni tan sols si l'alternativa al seu quinquenat és la ultradreta de Le Pen.
Per als francesos, qualsevol cosa era preferible al boig conegut. D'aquí l'èxit d'un Macron «ni d'esquerres ni de dretes», davant d'una rival ni de dretes ni d'esquerres. La victòria eclipsa les condicions i limitacions del triomf. En realitat, és el nou president francès qui recorda Trump per la seva campanya fulgurant.
S'ha imposat el primer president de trenta anys de la Cinquena República. Es presentava per primera vegada, havia nascut a províncies, va organitzar la seva campanya sense un partit darrere en un breu lapse, havia d'enfrontar-se amb la permanent ofensa britànica al continent. Les qualitats d'aquest paràgraf són compartides per Napoleó i Macron, que es va inspirar en el general fins copiar el seu eslògan, En Marche!
A l'altra riba, l'FN ha obtingut els insuficients millors resultats de la seva història, tant en la primera com en la segona volta. Atès que ha perdut, s'acusarà Le Pen de no mostrar els ullals. Es promocionarà la tercera generació lepenista, encarnada per la radical Marion Maréchal-Le Pen. La neboda de la candidata vençuda predica que «els musulmans tornin a Musulmània».
Macron decreta la italianització de la política francesa, amb l'espanyola en curs. Finalitzat el duel gal, el món ha de fixar de nou la seva atenció en el combat Trump vs. Kim Jong-Un. Més enllà de l'anàlisi borsària, Macron no ha salvat Europa, sinó que la manté en la seva vigent decrepitud. La grandeur només funciona amb un visage humorístic. Si no existís el populisme, l'esquerra tindria una opció. Per por del populisme, la dreta fa el que pot per conservar el poder.
