Si al juliol de 2014 Pedro Sánchez va aconseguir ser secretari general del PSOE per la seva imatge moderada i amb el suport de Susana Díaz i bona part de l'aparell del partit, tres anys després ha tornat a fer-ho amb la bandera de l'esquerra, aixecat per les bases i repudiat pels notables.

Ell diu que és un home diferent, un polític lliure al capdavant d'un moviment nou, d'un corrent d'il·lusió amb la qual el PSOE pot esquivar el forat que condueix a la irrellevància per la qual estan caient, un a un, els seus germans europeus.

Per als seus detractors no és més que un oportunista, un polític sense fons, un temerari, un intrús que ha adquirit rellevància al PSOE de sempre, el que només ells coneixen i volen salvar.

Però en tres anys Sánchez ha viscut 12 processos electorals, un canvi intens en el panorama polític espanyol i una infinitat de deslleialtats i guerres internes que certament el fan un home diferent del candidat fotogènic i educat que va guanyar el 2014 el «càsting» socialista de la seva generació.

Sol dir que té un màster en forces emergents, que moltes vegades s'ha sentit més com un cavall de carreres que com un secretari general i reconeix que ha comès diversos errors, però sempre ha culpat del seu feble lideratge Susana Díaz, que només tres mesos després de ser elegit li va retirar el seu suport.

Sap que els que han dirigit històricament el PSOE no el consideren dels seus, però avui ja pot dir que els afiliats s'identifiquen més amb ell que amb els dirigents històrics. Per a ell això suposa que la seva legitimitat és ara més forta que fa tres anys, no només per liderar el PSOE, sinó també per ser candidat a la Moncloa, la seva veritable aspiració, allò per al que es porta preparant des d'abans que molts ho sabessin.

Els que ho sabien i pensaven que no estava capacitat per ser secretari general van donar suport a Madina fa tres anys, encara que es portaven bé amb ell, i alguns van anar a les seves noces no religioses; aquesta que la seva padrina política, Trinidad Jiménez, va oficiar el 2006 a l'hipòdrom de la Zarzuela.

En aquells dies, Sánchez va canviar el popular districte de Tetuan, a Madrid, on va néixer i milita el seu pare, pel prestigiós municipi de Pozuelo de Alarcón, i va voler també donar el salt a la política estatal després de passar sis anys a l'Ajuntament de Madrid com a regidor de l'oposició, quan Alberto Ruiz-Gallardón era alcalde i Trinidad Jiménez la portaveu municipal del PSOE.

Treballador a l´ONU

Amb ella havia arribat el 2003, l'any del «tamayazo» i del «no a la guerra», quan ja a Ferraz, amb Zapatero com a líder, comptaven amb ell, amb el jove economista que havia militat des de sempre, però que a la vegada s'havia dedicat a estudiar i havia treballat a l'ONU i al Parlament Europeu sense ni tan sols haver fet els 30 anys.

També Rubalcaba va comptar amb ell com un dels coordinadors de la Conferència Política que va definir al novembre de 2013 el projecte polític del PSOE per a la propera dècada.

En aquesta època ja era diputat i ja tenia fama de molt treballador, competitiu, eficaç, ambiciós, calculador i precís. També de ser afable i simpàtic. Ho segueix sent, però ara és un home diferent, a qui el seu partit va donar per mort fa set mesos i no només està viu, sinó que ha guanyat les primàries per ell mateix, perquè els militants l´han preferit a ell, i ara potser el que més li preocupa és no decebre´ls.