La repetició elimina el sentit de la proporció. El Regne Unit pateix el seu atemptat més mortífer en una dècada, islamista en els dos casos, però hi ha diferències entre l'acollida mundial de Manchester'17 i de Londres'05. Tot i considerant les constriccions horàries, ni les portades de la premsa londinenca es van destinar íntegres ahir a la matança del concert d'Ariana Grande. De la mateixa manera que s'ha documentat una «fatiga de la compassió», que afebleix el sentiment humanitari per la proliferació de causes solidàries, Manchester reflecteix una incipient «fatiga de l'horror» islàmic. Després de l'11-S, es predicava que la pregunta no era si hi hauria un segon atemptat massiu, sinó quan es perpetraria. Aquesta incògnita del calendari també ha estat resolta en l'equació del terror. Occident es mou al ritme d'una matança quinzenal, que tendeix a setmanal. Les restriccions en nom de la seguretat no han alterat la periodicitat.

L'únic factor a determinar en la cadència terrorista és on es produirà el proper atemptat. Sense deixar-se arrossegar per les teories conspiratives d'un cervell o mastermind que escampa el planeta de bombes, la matança de Manchester significa un atac frontal contra el mercat adolescent. Els fanàtics religiosos veuen en els ídols juvenils l'inici de la desviació dels costums, que ha de rentar-se amb la mort violenta. Per primera vegada, l´EI ataca massivament a Europa nens, als que anomena «creuats».

L'atemptat suïcida ha entrat a formar part del paisatge de les grans ciutats. Richard A. Clarke, el tsar antiterrorista de Bush fill que va advertir la Casa Blanca sobre el perill d'Al-Qaeda abans de l'11-S, va ser el primer a detallar un futur en què cada visita al centre comercial o l'espectacle de masses es veuria marcada per la incertesa d'una bomba. Se´l va acusar d'atiar un pànic injustificat. Durant anys, se li va retreure que les seves prediccions s'havien incomplert. En realitat no es va equivocar, només es va anticipar a l'actualitat.

El guerrer religiós que s'immola enmig de la multitud ociosa és notícia, però menys. Els analistes simètrics, que es lamentaven que les carnisseries a Kabul o Bagdad passessin desapercebudes, poden donar-se per satisfets. S'ha produït una igualació de l'impacte terrorista a la baixa. L'atenció mundial s'esvaeix amb rapidesa, ha de prendre embranzida per al proper atemptat. La por es va convertint en el protagonista únic de les grans congregacions, des de la trobada futbolística a la processó de Setmana Santa. La pèrdua d'influència dels ídols del rock es correspon amb el desplaçament de l'atenció morbosa des de l'escenari cap al públic.

La fatiga de l'horror s'estén a les reaccions oficials. S'haurien de prohibir els famèlics comunicats dels governants del planeta, d'una hipocresia calculada que Twitter ha accentuat. Amb la voluntat de no dir res, els polítics es mostren cristal·lins, com Trump qualificant de «perdedors» els ter­roristes. El que expliqui la veritat sobre l'onada d'atemptats que sacseja Europa, serà acusat d'islamofòbia.