Abans que ell, altres brillants universitaris van accedir a ser part del món de la política valenciana. Alguns van fracassar. Dos anys després del seu nomenament, aquest geògraf i catedràtic segueix molt viu, amb iniciativa, navegant sense eludir els compromisos a les aigües braves de la política i, malgrat la seva militància europeista, sense oblidar mai les seves arrels al barri del Cabanyal de València.

Les infraestructures creen economia o només la faciliten?

Les infraestructures tenen un potent efecte dinamitzador en les

activitats econòmiques, però no són la vareta màgica que les crea.

Una autopista, un tren, no promouen automàticament una empresa ni una fàbrica. Aquest és un

error típic del model espanyol. Ordenar el territori amb TAV és impossible. Cal una base demogràfica, un entorn geogràfic i també una estructura empresarial, un saber fer, un entorn productiu favorable. El problema d'Espanya és doble: s'ha confós el dret a la mobilitat de les persones amb el desenvolupament econòmic -mentre s'ha oblidat les mercaderies, la seva producció i el seu transport-, i se segueix pensant que l'oferta d'infraestructures és una condició prèvia al desenvolupament econòmic.

Però Madrid concentra totes les infraestructures i ha crescut més que la Comunitat Valenciana...

És cert i és perquè així s'ha buscat. No és fruit d'una situació que el mercat hagi volgut. Una decisió pública obstinada i continuada en el temps ha fet de Madrid un gran nus central de les comunicacions a Espanya. Hi ha un cert dúmping en matèria de competitivitat regional per aquest fet: túnels passants, autovies gratuïtes, estacions de tren, àrees logístiques, connexions dobles amb el seu aeroport...

I «vertebren» el territori?

Els governs centrals aprofiten l'escletxa de la seva competència

en obres públiques d'interès general per desenvolupar operacions que condicionen el territori. El territori hauria de ser el gresol on les diferents administracions negocien, projecten i treballen coordinadament pel bé dels ciutadans, però no es fa.

Que el TAV arribi a totes les províncies és un dret?

La mobilitat sí que és un dret, el TAV no. El TAV és un instrument, però n'hi ha altres per aconseguir aquest dret. Ningú diu que sigui una obligació de l'Estat posar a disposició dels ciutadans un tren per viatjar a més de ??? quilòmetres per hora. Quan es pensa en un TAV, s'hauria de pensar també en les condicions que el facin sostenible i competitiu. Si se superposa el mapa demogràfic d'Espanya a la seva xarxa de TAV el resultat és un contrasentit.

La unitat d'Espanya és radial o no és?

La unitat d'Espanya s'ha construït sobre un model radial d'infraestructures, això és així. A tot procés de construcció política l'acompanya sempre un procés de construcció espacial de la seva geografia política. La centralització és una orientació que ha afectat tots els àmbits de la vida d'aquest país, de la mateixa manera que la descentralització política (Federal, per exemple, a Alemanya) s'ajusta i és conseqüència alhora de xarxes de transport descentralitzades. El gran repte que té pendent Espanya és compassar la seva xarxa de comunicacions a un mapa polític, cultural, social i

econòmic que ja no és radial, ni

si més no que és espanyol únicament, sinó europeu. És un salt apassionant però que sembla que

ningú vol tractar d'una forma seriosa.

Però això pot ser perillós per a alguns: acabaria amb la radialitat, no?

Però això és una oportunitat més que un risc: Espanya ha de donar la tercera reforma, després de la política de ???? i l'econòmica de ???? que va portar a unir-se al Mercat Comú Europeu. Cal un

gran canvi de prioritats, un nou mapa d'infraestructures en el qual la Xarxa Transeuropea de Transports sigui referent fonamental. Cal més mirada exterior i no només per vendre trens a la Meca, sinó per comprendre els processos econòmics i territorials que estan redibuixant el món i, amb ell, el paper de les infraestructures a Espanya.

Els ciutadans confien més en les seves regions que en els seus estats, però «l'Europa de les regions» no existeix.

En general, els europeus confien més en els seus governs regionals i locals que en els centrals, com assenyalen les successives edicions de l'Eurobaròmetre. I a Espanya, tot i la duríssima campanya mediàtica contra les autonomies, a qui es responsabilitza de tots els mals, encara hi ha una gran distància entre la confiança que inspiren al ciutadà seus governs més pròxims sobre el central. Aquesta realitat, al costat del fet que els governs subestatals, les regions per entendre'ns, ja són responsables de més de la meitat

de la despesa pública en els països de l'OCDE, hauria d'atorgar més responsabilitat al govern multinivell a les regions.

Més regions o més Estat?

Existeix al món desenvolupat una relació positiva entre països amb alta renda per càpita i percentatge de despesa pública en mans de governs subestatals, com Suïssa, Estats Units, Canadà, Dinamarca, Suècia, Alemanya o Àustria. A l'extrem oposat, Turquia, Grècia, Hongria o Xile, amb percentatge menor del ??? de la despesa pública en mans dels seus governs subestatals i una renda per càpita baixa en el conjunt de l'OCDE. Aquest és un debat molt europeu que encara no ha arribat a Espanya, però que ho farà. Algun dia, el Comitè de les Regions d'Europa, avui un òrgan consultiu, podria ser l'embrió d'un autèntic senat territorial europeu.