L'abstenció va guanyar amb majoria absoluta la primera volta de les legislatives franceses. Vint-i-quatre milions i mig d'absents que tripliquen molt de llarg els 7,3 milions de vots de les llistes del president Macron i dels seus aliats centristes. El fenomen no és nou més enllà dels Pirineus, ja que des de 1997 cada primera ronda legislativa ha tingut menys participació que la precedent. Fins al punt que els temps en què un 80% dels francesos acudia a escollir diputats queden tan lluny com els anys 70. En tot cas, però, alguna cosa fa olor de mutació profunda.

La segona volta de les presidencials -Macron o el diluvi neofeixista- ja havia anticipat la tendència, en marcar el rècord d'abstenció, blancs i nuls des de 1969. Els últims cartutxos d'esperança partitocràtica s'havien gastat en la primera ronda, de manera que el 7 de maig els vots prestats a Macron per espantar l'espantall de Marine Le Pen van ser la meitat dels que el 2002 van donar suport a Chirac per esclafar el vell Le Pen.

Amb tot, i malgrat que en el règim presidencialista gal el Parlament és un aneguet lleig, l'enormitat de l'abstenció de diumenge passat té cavil·lant tots els analistes, que, de moment, insisteixen en el cansament de l'electorat i en la profunda crisi dels vells partits. En síntesi, es podria afirmar que amb el PS a l'UVI i els conservadors molt malalts, la majoria (51,2%) dels francesos ha optat per donar l'esquena a les urnes i observar com evoluciona la jugada refundadora, fins ara mestra, del jove Macron, a qui no han volgut posar a cohabitar amb cadàvers.

L'objectiu de la jugada és el «Redressement de la France», és a dir, donar-li una sacsejada liberal al país per aixecar-lo de la postració en la que porta dues llargues dècades jaient i, amb menys atur, salaris més baixos i empresaris contents, tutejar de nou Alemanya per, conjuntament, estudiar si encara es pot fer alguna cosa amb la UE.

La via Macron, tecnocràtica fins a la medul·la, ha portat França a una casella propera al punt de partida de la V República, fundada el 1958 pel general colpista De Gaulle: solemne presidencialisme a ultrança al marge dels partits tradicionals. La diferència és que De Gaulle es va recolzar en la dreta, mentre que Macron, que no ha donat cap cop d'Estat, ve de la tecnocràcia socioliberal, es recolza en la tecnocràcia liberal (primer, ministre d'Economia) i es basa en parts iguals en un devessall de trànsfugues (socialistes la major part) i de «cares noves»: societat civil, polítics joves mai electes, assessors i ajudants de polítics avui descavalcats...

El desconcert ciutadà davant aquest cop de mà tecnocràtic ha permès al «general Macron» establir les bases per acaparar avui entre el 70% i el 75% dels escons de l'Assemblea. I ho ha fet amb només 7,3 milions de suports, és a dir, 1,3 milions menys que a la primera volta presidencial, quan va encapçalar l'escrutini amb un 24,01%. Efectivitat triplicada, doncs, en el primer compàs d'una batalla que deixa un paisatge desolat.

Les colpejades hosts socialistes (7,5%, que puja al 9,5% sumant epígons) treuen el cap a l'abisme, mentre els neogaullistes (15,8%, o 21,56% amb els seus aliats) busquen un refugi -cent diputats estaria bé- per recompondre les seves files. El dolent per a tots dos és que, al seu torn, estan dividits entre els que preconitzen l'oposició i els que veuen possibles camps d'entesa amb L'Elisi. Per exemple, en el cas de la dreta, la reforma laboral. Sense comptar els que, com l'exprimer ministre Manuel Valls, deuen el seu eventual escó al gest de complicitat que els ha llançat Macron en absentar-se dels seus districtes.

Quant a la França Insubmisa de Mélenchon, tocaria el cel si aconseguís 15 diputats per formar grup parlamentari propi, cosa amb la qual ni tan sols somia el Front Nacional.