exagerada commemoració del quaranta aniversari de les eleccions de 1977, que ni tan sols respon a les clàssiques noces de plata i d'or, reflecteix el pànic a l'actual panorama electoral. Per no parlar que l'efemèride de quatre dècades arrossega l'etiqueta de la durada del franquisme. L'absència en la celebració parlamentària del llavors cap de l'Estat no només indueix a l'estupor, sinó que obliga a recordar que Joan Carles de Borbó segueix viu i present en les pàgines del Butlletí Oficial d' Hola!. L'autoencimbellament de la classe política no millorarà la seva pèssima valoració entre la ciutadania.

Felip VI va destacar que només tenia nou anys en la primera cita democràtica amb les urnes. Els que per desgràcia superaven aquesta edat no recorden obligatòriament l'entorn paradisíac de cessions mútues i diàleg ahir exalçat.

Resulta curiós que quan Felip VI destaca que «fora de la llei només hi ha arbitrarietat, imposició i insegureta», tots els ulls es dirigeixin cap al referèndum il·legal sobre la independència de Catalunya, que només preocupa l'1,5 per cent dels espanyols, segons el CIS governamental. Atès que la defensa de la legalitat va ser realitzada en abstracte pel Rei, sembla més lògic que critiqués la flagrant il·legalitat de la llei d'amnistia fiscal del PP, denunciada per una sentència del Tribunal Constitucional que Rajoy qualifica de «judici de valor». Per cert, la corrupció emparada pel perdó dels tributs preocupa el 70 per cent dels enquestats.

El Rei només pot parlar del que volen que parli seus perillosos defensors, han segrestat el seu discurs. Les seves cites més actuals van ser Castelar i Machado, tots dos morts fa quaranta anys i com si l'Espanya posterior no comptés amb un Miquel Barceló, un Almodóvar o un Ferran Adrià. El parlament regi es va centrar en el 1977, encara que la nostàlgia va ser un error. Posats a comparar, la situació de Joan Carles I aquell any era tan espinosa com la de Felip VI avui. Un d'ells ja va triomfar davant els pronòstics adversos.