«Calia trobar-ho, era una loteria, però era que el que havíem de fer, era la missió i calia forçar la màquina». Són les paraules d'un policia nacional que va buscar sense descans, igual que desenes de companys, Miguel Ángel Blanco en unes hores «esquizofrèniques» en les quals no va perdre l'esperança.

Han passat 20 anys però Roberto -nom fictici d'aquest policia- recorda amb nitidesa com a les vuit de la tarda d'aquell 10 de juliol l'informen que els seus superiors ultimen un gran desplegament de cerca en què participaran, entre d'altres, tots els operatius de les brigades d'informació de Biscaia i Guipúscoa.

Les instruccions concretes no triguen a arribar i, al costat d'un company, li assignen la missió de pentinar en dos vehicles amb altres sis efectius del Grup d'Operacions Especials (GEO) -unitat que va desplegar a desenes de funcionaris aquests dies al País Basc- «la zona de Oñate i després més cap a la costa, cap a Deva».

És el que aquest grup de vuit policies té marcat en un mapa quadriculat com molts altres companys junts amb unes directrius: «Ens van dir que anéssim per carreteres secundàries, comarcals, sendes, que miréssim qualsevol lloc on pogués estar retingut Miguel Ángel Blanco, però sobretot en cases i naus abandonades o en vehicles grans».

Roberto explica com arribaven a un punt que podia ser objectiu. En una parada van veure un remolc d'un camió, els GEO van baixar dels cotxes i en dos minuts feien la revisió. «Era sempre tot molt ràpid»,diu aquest policia que té la imatge del silenci dels operatius especials i de la seva actuació concentrada, «gairebé militar».

Així van passar hores i hores, encara que moltes vegades no sabien ni quina hora era o on estaven exactament. «Menjàvem un entrepà i seguíem, paràvem a un cafè i continuàvem. El temps anava en contra i érem conscients que era buscar una agulla en un paller. Era molt difícil, una loteria».

Però la pitjor sensació que tenia era el dubte d'haver pogut passar prop de Miguel Ángel Blanco i ni tan sols haver-se'n adonat, perquè al principi hi havia més ordre i planificació i al final en aquesta carrera a contrarellotge el rastreig era «més desesperat».

Mobilització social

«No fèiem més que pensar en la mobilització social. Era brutal. Igual ETA no complia, dèiem, però també la nostra experiència era que rares vegades aquests feien passos enrere perquè això mostrava la seva feblesa», assegura l'agent, convençut que la banda va segrestar i va marcar el termini de 48 hores per assassinar Blanco en resposta a l'alliberament del funcionari de presons José Antonio Ortega Lara.

Amb allò «s'enrabiaren» perquè va ser una gran derrota per a ells, diu Roberto que, no obstant això, té el dubte de si la decisió d'assassinar Blanco estava presa des d'un principi des de França per la cúpula -llavors al capdavant d'ETA José Javier Arizcuren Ruiz, «Kantauri»- o si va ser Javier García Gaztelu, «Txapote»,per «demostrar que era el més dur» qui va determinar el desenllaç.

Un final pel qual policies com Roberto estaven preparats, però que no va disminuir ni el dolor ni l'abatiment quan el crim es va perpetrar. «Quan ens diuen que l'han trobat ens va donar una davallada immensa l'ànim, i al mateix temps ens va entrar un cansament i molt esgotament».

Vint anys després, Roberto, com molts policies, té clar que aquelles hores, aquella víctima, aquells dos trets amb una arma del calibre 22 per «no fer soroll» van aconseguir el contrari, que la societat basca comencés a cridar, que fins i tot dins de la banda «alguns gudaris veiessin la deriva de l'organització com un problema i que el seu temps estava ja explicat. Va ser el principi de la fi».