El gironí Jaume Costa és el veritable supervivent a Hondures. Davant el poc edificant programa de televisió en el qual un grup de famosos suposadament mostren les seves dots de supervivència durant uns mesos en una petita illa del país centreamericà, Costa sí que ha demostrat tenir un caràcter especial lluitant juntament amb la seva filla Rubi contra els enganys, la fam i la violència a Tegucigalpa, la quarta ciutat més perillosa del món sense ser part d'una guerra.

Vaig poder comprovar en persona que l'empresari gironí està prosperant. En plena gira de presentació de la segona part del llibre en què explica el seu calvari a Hondures, Costa va acudir a la cita a la ciutat de Siguatepeque (situada al centre del país centremaericà) amb Rubi, la seva filla de 6 anys i autèntic motor de la seva vida. La nena sembla feliç i és simpàtica i desperta, així com està absolutament enamorada del seu pare, el seu veritable heroi. En Jaume m'explica que també li parla en català a la nena perquè no perdi l'idioma i el pugui utilitzar quan finalment tingui l'oportunitat de reunir-se amb els seus germans a Catalunya, fet que posarà fi a una odissea de diversos anys.

Aquest objectiu no serà fàcil, però cada dia és més a prop. Costa fa diversos anys que intenta tornar a Girona per oferir un futur millor a la seva filla, però la dona de l'empresari i mare de la nena, que els va abandonar el 2011 només un mes després que tots tres arribessin a Hondures, no vol signar el permís necessari perquè Rubi pugui sortir del país centreamericà. Jaume Costa està lluitant als tribunals perquè li sigui concendida la pàtria potestat de la nena i pugui tornar a Girona amb ella, i tot sembla indicar que la sentència, que s'espera per a finals d'aquest mes o per al setembre, li serà favorable, ja que la mare ha estat declarada en crida i cerca a Hondures per promoure un divorci fals de l'empresari gironí subornant un advocat i un notari, que ja estan a la presó. Actualment, la mare de Rubi resideix il·legalment als Estats Units, on s'ha tornat a casar, convertint-se en bígama. Aquest divorci fals que Costa mai va signar concedia a la mare la guàrdia i custòdia d'una nena a la qual fa anys que no veu i una pensió mensual de 5.00o lempires (uns 200 euros) per a despeses de la petita, tot i que ella vivia amb el pare.

Costa, que va conèixer la mare de Rubi en una discoteca de Girona el 2005 i es va casar amb ella el 2007, va decidir marxar a viure a Hondures amb la dona i la filla l'any 2011 en apreciar que la crisi econòmica estava afectant especialment el seu sector, el de la construcció de cuines, i en considerar que amb els seus estalvis podia començar una nova vida al país centreamericà. Abans de marxar va decidir enviar uns 4 milions de lempires (uns 160.000 euros) a la família de la seva dona, que van permetre construir dues cases a la ciutat de Talanga (situada a prop de la capital) i comprar terres per cultivar a diverses localitats.

Ignorant els consells d'amics i familiars, un Costa enamorat va decidir posar les propietats a nom dels pares de la seva dona sense fer intervenir un advocat, i ells van respondre a la seva gran mostra de confiança negant-se a retornar-li les seves propietats després de la separació. Aquest fet, unit al fracàs d'un projecte empresarial aixecat amb els pocs diners en efectiu que li van quedar després de l'abandonament de la seva dona, va deixar l'empresari gironí en la indigència amb una nena a càrrec.

Ignorat pels avis de la nena -que no mantenen cap tipus de contacte amb ella-, Costa va sobreviure gràcies a la solidaritat de molts hondurenys, que el van ajudar quan no tenia on viure ni res amb què alimentar-se o alimentar la seva filla. L'empresari gironí també va rebre l'ajuda de l'ambaixada espanyola, que en els seus pitjors moments el va assessorar i li va proporcionar una targeta d'un supermercat per comprar aliments bàsics durant un temps.

Precisament l'ajuda rebuda per part de molts hondurenys, ja sigui en forma de caritat o comprant-li el seu llibre, és el que Jaume Costa ha volgut destacar en la segona part de la seva obra, Las dos caras de la moneda. Després d'explicar a la primera part com una dona hondurenya el va abandonar després d'enganyar-lo, l'empresari té ganes de deixar ben clar que ell està en deute amb els ciutadans del país centreamericà on viu, als quals ha après a respectar i estimar. Aquesta també és la visió de la Cambra de Comerç de Tegucigalpa, que li ha finançat la publicació de la segona part del llibre.

D'aquesta manera, la venda del seu llibre ha permès a Jaume Costa sobreviure amb dignitat i donar una educació a la seva filla en un país en el qual el 64 per cent dels seus habitants són pobres i en què hi ha moltes mancances en molts aspectes. A més, Costa, que ha creat una humil productora, amb l'ajuda d'un grup d'actors i gent que treballa en publicitat i cinema, ha entrat en contacte amb diverses autoritats i empreses per aconseguir portar la història del seu calvari a Hondures al cinema. En aquest sentit, només fa falta tancar alguns aspectes del finançament per començar el rodatge, del qual es podria encarregar el prestigiós director Boris Lara, que acaba d'estrenar a Hondures la pel·lícula Cipotes, basada en el llibre de Ramón Amaya Amador.

Presentació a Tegucigalpa

El 28 de juliol, precisament el dia que aquest redactor tornava a Girona, Jaume Costa feia realitat un altre dels seus somnis, la presentació de la segona part del seu llibre a Tegucigalpa, a la qual van assistir nombrosos mitjans de comunicació, en els quals l'empresari gironí sempre s'ha recolzat, fins i tot en els seus pitjors moments, per donar a conèixer la seva història. També en els moments en els quals no sabia si l'endemà tindria alguna cosa per alimentar la seva filla, Costa no va deixar de lluitar, arribant-se a entrevistar amb ministres, candidats a la presidència i fins i tot amb l'expresident Mel Zelaya.

El seu principal somni, poder tornar a Girona perquè la seva filla pugui conèixer els seus germans catalans, sembla que encara haurà d'esperar una mica, però com sempre diu en Jaume, si Rubi està al seu costat no hi ha res que li pugui treure el somriure de la cara. I d'això, realment, en puc donar fe.