ETA ha fet aquesta setmana sis anys de silenci de les armes immersa en un debat intern sobre la seva desaparició, reclamada per pràcticament tots els sectors polítics i socials i que previsiblement es presentarà en els propers mesos amb el terme «desmobilització». Divendres es van complir sis anys del comunicat en el qual la banda va anunciar el «cessament definitiu» de la seva activitat terrorista en un context en què ETA es defineix a si mateixa com a «organització desarmada» després de l'escenificació del lliurament dels arsenals a la «societat civil» duta a terme el passat 8 d'abril a Baiona (França).
Després de sis anys es mantenen oberts els debats sobre el relat del passat i la política penitenciària, que únicament podria variar a partir que ETA faci una declaració explícita que acrediti el seu final definitiu com a organització. En aquesta línia, el passat 18 de setembre la banda va informar en un comunicat que havia iniciat un debat intern sobre el seu «cicle i funció» que podria finalitzar amb la seva esperada dissolució, encara que difícilment utilitzarà un terme que, com en el seu dia va passar amb la paraula «condemna», ha estat utilitzat constantment com a exigència a la banda.
L'esquema possible ha estat apuntat aquesta setmana a Sant Sebastià pel Fòrum Social Permanent, un grup d'entitats i personalitats -moltes d'elles properes o procedents de l'esquerra abertzale- les propostes del qual habitualment han servit per facilitar les decisions d'ETA.
A la recerca d'investir el final definitiu d'ETA d'una certa dignitat, s'ha recorregut a un esquema dissenyat per l'ONU per als processos de pau aplicats a diferents conflictes armats al món: l'anomenat DDR (desarmament, desmobilització i reintegració).
Després del desarmament del 8 d'abril, el Fòrum Social va posar l'accent dimarts en la necessària «desmobilització» d'ETA, sense esmentar en cap moment la paraula «dissolució», utilitzada sempre pel Govern i els partits per exigir a l'organització que deixi d'existir per sempre.
L'ONU defineix «desmobilització» com «la baixa oficial i controlada dels combatents actius de les forces i grups armats, fet que inclou una fase de reinserció en què es proporciona assistència a curt termini als excombatents».
El fet que el Fòrum Social i el mateix Brian Currin, l'advocat sud-africà líder de l'anomenat Grup Internacional de Contacte (GIC), hagin posat aquest esquema sobre la taula permet augurar que pugui ser emprat per una organització que defugirà qualsevol gest que pugui ser interpretat com una rendició.
De fet, el Fòrum es va reunir també el 22 d'octubre de 2016 a Aiete per celebrar el cinquè aniversari de la Conferència que va precedir al final de l'activitat armada d'ETA i va centrar tot el seu missatge a reclamar a l'organització que iniciés un procés de desarmament. Dit i fet, sis mesos després, l'organització va facilitar la localització de vuit amagatalls amb 120 armes i 3 tones d'explosius als voltants de Baiona, un dia després de declarar-se «organització desarmada».
Si es torna a complir la seqüència, ETA culminarà el seu debat i anunciarà la seva «desmobilització», una conclusió final de la qual ja va donar pistes en el seu últim comunicat, fet públic el passat 27 de setembre. En aquesta nota, la banda terrorista animava a aprendre les «lliçons» de Catalunya i advocava per iniciar a Euskadi un procés similar que ETA no «tutelarà», ja que, va reconèixer, és «perfectament conscient que en el cicle polític que ve no serà un agent principal».
Amb la seva sortida de l'escenari -sigui aquesta una «dissolució», «desaparició» o «desmobilització»-, més enllà de les previsibles discussions semàntiques, ETA pretendrà col·locar en el primer terme la qüestió de la situació dels presos.
Debat dels presos
Els reclusos també han portat a terme el seu propi debat, amb el resultat que el 73% d'ells (221 presos vinculats amb ETA) van avalar la proposta d'«utilitzar les diferents possibilitats existents en l'àmbit jurídic» per «buidar les presons», encara que sense passar pel «penediment i la delació».
L'esquerra abertzale i les persones i col·lectius autoproclamats mediadors -com els anomenats «artesans de la pau» que van actuar en el desarmament- intentaran afrontar la «reintegració» -seguint de nou l'esquema DDR de l'ONU- de tots els terroristes «desmobilitzats», encara que a curt termini incidiran en objectius més immediats, com la posada en llibertat dels presos malalts i els que han complert tres quartes parts de la condemna i l'acostament dels reus a presons properes a Euskadi.
Paral·lelament, quedaran pendents tasques dures com la clarificació i reflexió crítica sobre el passat i el reconeixement i reparació de totes les víctimes.
