«A Euskadi va faltar escoltar, i això serveix per a Catalunya i per a qualsevol conflicte»

En contra del que asseguren alguns, no tot està inventat. Una novel·la gràfica sobre una trobada real entre un polític i un músic a les antípodes polítiques que surt a la premsa i amb el dibuixant present. Com va sorgir una cosa tan audaç?

Va ser idea d'Edu Madina, que em va dir que havia d'entrevistar Fermín Muguruza per a la revista Jot Down. Més que una entrevista, volia que fos una conversa. Em va dir que agafés la meva llibreta i els meus retoladors i que els acompanyés, a veure què sortia d'allà. Jo els coneixia tots dos de contextos diferents, i no ho vaig dubtar.

Madina volia una conversa per trobar a Euskadi «part del que sempre va faltar: escoltar». Es podria aplicar a Catalunya?

A Catalunya, a Espanya en general, a França... A cada conflicte del planeta sempre hi ha un gran nombre de gent que dona l'esquena als altres, que es tanca en les seves pròpies conviccions i que no està disposada a escoltar.

Es va endinsar en les xarxes socials per sondejar les reaccions?

No gaire. Muguruza i Madina tenen la pell molt dura i estan acostumats als comentaris a les xarxes socials. Per separat, ja tenen els seus defensors i detractors, aquesta conversa ha afegit un extra important. No ens faltaran les crítiques i cal acceptar-ho així.

Crec que Muguruza i Madina són amics. Hauria estat diferent entre, per exemple, un etarra i una víctima?

En realitat, Muguruza i Madina no eren amics, de fet aquella va ser la primera vegada que van poder parlar en profunditat i en un context de pau a Euskadi. Entre un etarra i una víctima és difícil imaginar una conversa, encara que crec que ja n'hi ha hagut alguna, fet que és extraordinari.

Per què li va trucar Madina? Hi havia ja en la petició una idea de convertir-ho en un llibre?

Madina em va dir que l'acompanyés a Irun, a veure què sortia d'aquella conversa. Crec que ho imaginava una mica més petit, una mena de quadernet dibuixat, una petita historieta. Al final se'ns ha quedat en una novel·la gràfica de gairebé 200 pàgines.

Es va explicar tot el que es va parlar o hi ha parts que es van deixar fora?

Es va explicar tot el que es va parlar, però segur que s'hauria explicat molt més si haguéssim tingut més temps, perquè Fermín és un gran conversador i Eduardo sap escoltar. Tinc la sensació que hi havia una càrrega de silenci acumulat de la qual tots dos desitjaven alliberar-se.

Els únics blancs i negres de l'obra són els dels dibuixos?

És una obra dibuixada en colors tènues, on cada vida i cada context tenen el seu to particular. Hi ha un color general que compartim tots tres. Parlar de tot el que ha passat al País Basc en els últims vuitanta anys és molt complicat. No sé si l'assumpte admet extrems. L'obra no s'ha escrit des dels extrems, sinó des de l'espai comú.

La novel·la no se cenyeix només a la trobada. També indaga en el passat dels personatges.

No és possible entendre Edu Madina o Fermín Muguruza només per si mateixos: no van aterrar un dia a Bilbao o a Irun; tenen un context, una biografia familiar, una trajectòria vital compartida... Vaig fer el que faig en tots els meus còmics: presentar el context perquè el lector pugui entendre l'individu. Ells són ells mateixos i les seves circumstàncies.

Madina, mutilat per ETA. Es pot parlar d'alguna mutilació no física en el cas de Muguruza?

Pot ser. Tots dos són personatges ferits d'alguna manera, tots dos porten les marques del temps que els va tocar viure. Madina va sobreviure a l'atemptat i va continuar vivint després, quan el veig sempre se m'oblida això de la seva cama. Muguruza, igual que Madina, és un supervivent. Per arribar on ho han fet tots dos només hi ha una via: aparcar l'odi.

El llibre adverteix: «Aquest no és un llibre sobre ETA, el general Galindo, Kortatu o el PSOE, i no obstant això, en algun moment d'aquest llibre apareixeran ETA, el general Galindo, Kortatu o el PSOE». Què és el seu llibre, doncs?

No volíem donar a ETA o a Galindo un protagonisme immerescut, tot i que són el fons inevitable sobre el qual es dibuixen les vides dels dos protagonistes. És un llibre que parla d'una conversa impossible i del futur a Euskadi. És lluminós, malgrat tot.

Fa deu anys no hauria estat possible. Tampoc que s'estrenés Ocho apellidos vascos . És poc o molt de temps el que ha necessitat la societat basca per parlar amb assossec i fins i tot riure dels seus fantasmes?

Quan el temps passa al voltant d'una tragèdia apareix, inevitablement, l'humor. Això no és dolent perquè ens dona una visió alternativa de la realitat, des d'un punt de vista que abans no havíem imaginat. El solemne i el perpetu sembla més petit, gairebé ridícul.

Quines vinyetes uneixen dos personatges així?

En el Bilbao dels anys de plom un jove Edu Madina escoltava Kortatu i Negu Gorriak. Anys després, després de l'atemptat, encaixa la mà de Fermín al Kursaal, en un moment dur per al músic. Fermin i Edu no comparteixen ideologia, però comparteixen amistats, il·lusions, valors i un espai comú (no només en les vinyetes d'aquest llibre).

El llibre recull l'atemptat que li va causar la pèrdua d'una cama a Madina. Li va costar parlar-ne?

Durant aquella conversa no vam parlar gaire de l'atemptat, ho vam fer després en petit comitè. L'Edu no parla gaire d'allò, no és una cosa que vulgui instrumentalitzar. Ho he recollit en el llibre de la manera més fidel i respectuosa que he pogut.

Muguruza relata un atemptat de l'extrema dreta que va patir. Es coneix poc.

Estava a l'altre costat de la trinxera, durant un concert a Sants a favor de l'acostament dels presos d'ETA. Si aquella bomba hagués esclatat on havia d'esclatar també hauria quedat en segon pla.

En què va canviar la seva percepció del conflicte basc?

En tenia una visió molt superficial, no soc basc. Per això aquest llibre és interessant. La meva visió no és gaire important, perquè el que he fet és escoltar i no jutjar. He donat veu als dos protagonistes i a través d'ells he après la forma i el fons de l'Euskadi més complex, on hi ha un pòsit de dolor que no desapareixerà fàcilment.