07 de maig de 2018
07.05.2018

ETA: Gairebé seixanta anys de dolor i sang

Les accions de l'organització terrorista han marcat la història recent d'Euskadi i d'Espanya

08.05.2018 | 06:47
ETA: Gairebé seixanta anys de dolor i sang

Un grup de joves bascos, que va crear el 1952 el col·lectiu Ekin com a alternativa a la passivitat que observava en els dirigents del PNB, va adoptar el 1958 el nom d'Euskadi Ta Askatasuna (ETA) -Euskadi i Llibertat- i va assumir que la defensa de la pàtria basca passava necessàriament per l'ús de la violència. Avui, gairebé seixanta anys després, aquest nom, aquestes tres lletres, que s'atribueix a un d'aquells nous «gudaris», José Luis Álvarez Enparantza, Txillardegi, han marcat bona part de la història recent del País Basc i de tot Espanya deixant una reguera de dolor i sang: 7.625 víctimes, entre les quals 864 morts, segons les dades del Ministeri d´Interior. Les estadístiques oficials consideren que la primera víctima d'ETA va ser una nena de vint-i-dos mesos, Begoña Urroz, assassinada el 27 de juny de 1960 per l´explosió d'una bomba a l'estació de tren d'Amara a Sant Sebastià, encara que la banda ter­rorista mai ha reconegut la seva autoria.

La banda reconeix com el seu primer assassinat el del guàrdia civil José Antonio Pardines, que va rebre cinc trets el 7 de juny de 1968 en un control de trànsit quan va aturar el cotxe en el qual viatjaven els etarres Txabi Echebarrieta i Iñaki Sarasketa i els va demanar la documentació del vehicle. Fins llavors, gairebé una dècada després de la seva fundació (excepte la controvertida mort de Begoña Urroz), ETA s'havia limitat a una violència de baixa intensitat, a debats estratègics i organitzatius i a buscar fons per finançar la lluita armada, quelcom que primer va aconseguir amb robatoris a entitats bancàries, però que finalment trobaria amb l´«impost revolucionari» -extorsió a empresaris i professionals- i els segrestos, 79 al llarg de la seva història. José Antonio Pardines va ser el primer dels més de dos-cents guàrdies civils assassinats pels terroristes, que suposen el major nombre de morts en atemptats de la banda, només superats pels prop de 350 civils, començant el 9 d'abril de 1969 pel taxista de Burgos Fermín Monasterio.

Echebarrieta va ser el primer assassí i també el primer mort d'ETA, ja que va caure en un tiroteig amb una parella de la Guàrdia Civil poques hores després d'assassinar Pardines, i es va convertir així en un «màrtir», la mort del qual va inspirar posteriors atemptats. ETA va actuar per primera vegada a Madrid el 20 de desembre de 1973 i ho va fer amb el seu atemptat més espectacular: l'assassinat del dofí de Franco i president del Govern, l´almirall Luis Carrero Blanco, amb la col·locació d'una bomba que va esclatar al pas del vehicle oficial.

L'assassinat de Carrero Blanco va suposar a la banda terrorista certa simpatia per part dels antifranquistes, que es va posar en qüestió al setembre de 1974, quan els terroristes van cometre el seu primer atemptat indiscriminat a la cafeteria Rolando de Madrid. El debat sobre aquest canvi d'estratègia a punt de morir Franco i quin havia de ser el futur de la banda amb la fi del dictador va tenir com a resultat l´escissió de la banda en «milis» i «polis-milis», partidaris els primers de continuar la lluita armada i els segons de prioritzar la via política.

ETA va seguir matant durant la transició i, de fet, aquests van ser els seus anys més sagnants, els anomenats «anys de plom»: 66 morts el 1978, 76 el 1979 i 98 el 1980. Va ser també l'època en la qual els etarres es movien amb relativa llibertat pel sud de França, fins que el 14 de juny de 1984 es va signar el primer acord hispanofrancès per combatre els terroristes. Des de llavors, la col·laboració francesa ha estat determinant per a la der­rota d´ETA.

A mitjan anys vuitanta, els etarres van cometre diversos dels seus atemptats més sagnants: el de la plaça de la República Dominicana de Madrid, amb 12 guàrdies civils morts (juliol de 1986); el de la caserna de la Guàrdia Civil de Saragossa (desembre de 1987), amb 11 persones mortes -entre elles 5 nens-, i sobretot la bomba a l'aparcament de l'Hipercor de Barcelona, que va matar 21 persones al juny d'aquell mateix any. Al gener de 1988, ETA va oferir la seva primera treva, però les converses d'Alger van fracassar el 1989.

La dècada dels 90 va començar amb una successió d'atemptats que van convertir l'any 1991 en el quart amb major nombre de víctimes a la història d'ETA (46) i va seguir amb un els majors cops policials a la banda, la desarticulació de la seva cúpula a Bidart el 1992. D´aquests anys és l'estratègia de «socialització del patiment», en la qual destaca el segrest del funcionari de presons José Antonio Ortega Lara -el més llarg de la història d´ETA- (gener de 1996) i el segrest i assassinat de l´edil del PP a Ermua Miguel Ángel Blanco (juliol de 1997). La mort de Tomás y Valiente, amb el sorgiment del fenomen «Manos Blancas» i la de Blanco, que va originar l'«Esperit d'Ermua», van suposar la pèrdua definitiva de suport social per a ETA. El pacte per les llibertats i contra el terrorisme i la Llei de Partits van ser els protagonistes dels primers anys del nou segle, mentre prosseguien els èxits de la lluita antiterrorista amb nombroses detencions i una cada vegada major col·laboració amb França.

El 22 de març de 2006 els terroristes van anunciar un «alto el foc permanent». L'atemptat a l'aparcament de la T-4 de Barajas va posar fi a aquella treva, encara que la banda ja donava símptomes d'estar cada vegada més afeblida. El 30 de juliol de 2009, ETA va cometre els seus dos últims assassinats a Espanya en matar dos guàrdies civils a Palma de Mallorca i el 16 de març de 2010 es va produir la seva última víctima, un policia francès. Finalment, el 20 d'octubre de 2011, la banda va decretar «el cessament definitiu de seva activitat armada ». Han estat necessaris gairebé set anys més perquè l'última de la grans bandes ter­roristes europees es dissolgui.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook

Notícies relacionades

Enllaços recomanats: Premis cinema