La notícia de la detenció d'Eduardo Zaplana enterra de forma definitiva l'univers simbòlic d'èxits que el PP va construir durant els seus vint anys de govern a la Comunitat Valenciana. Zaplana (Cartagena, 1956) no és un més del nodrit llistat de dirigents populars que ha quedat atrapat en l'embull de corrupció i que dia sí dia no acaparen titulars de diari. Ell és caça major. El number one, el campió, segons es referia a ell de forma afectuosa Julio Iglesias, a qui va fitxar el 1997 perquè fos ambaixador de la Comunitat Valenciana.
Aquell contracte, amb pagaments en B de més de 3,7 milions, va ser un dels molts assumptes tèrbols que van acompanyar la seva etapa a la Generalitat (1995-2002), anys en què la sospita va acompanyar sempre la seva gestió, però que mai el van esquitxar per comprometre'l judicialment o tallar la seva carrera.
Els orígens de Zaplana en política van estar marcats pel cas Naseiro (erròniament se li va atribuir a ell la frase que estava en política per enriquir-se) i la moció de censura a Benidorm, amb la trànsfuga Maruja Sánchez, que li va donar l'alcaldia de la ciutat el 1991 i el trampolí a la Generalitat. Ja una vegada com a cap del Govern valencià, els casos Terra Mítica o IVEX van ser alguns dels assumptes foscos que va haver d'afrontar, però que no el van perjudicar en la seva promoció.
Zaplana era Déu. Res, ni al partit, ni a la Generalitat (fins i tot a la societat), es movia sense que el dirigent del PP ho sabés o ho controlés. Ell ho decidia tot i va generar entorn seu un exèrcit d'indestructibles lleialtats. La seva forma d'entendre la política va posar la Comunitat Valenciana en el mapa i va convertir el PP en una marca d'èxit, una màquina de guanyar vots i adhesions. Va ser la seva una política de projectes enormes la que d'alguna manera va continuar el seu successor, Francisco Camps, a qui Zaplana va triar i que amb el temps acabaria convertint-se en el seu principal enemic polític.
Durant el seu mandat, Zaplana va exercir un ferri control no només del partit, sinó de tot el que passava a València. Procedent de la UCD, Zaplana es va situar ideològicament a l'ala liberal, el que el va distanciar del sector cristià i la dreta més acèrrima, però li va fer ampliar el seu camp de vots al centre. Amb ajuda de Rafael Blasco, avui a la presó, i a qui Zaplana va treure de l'ostracisme després del cas Calp, va aconseguir fagocitar el seu soci de Govern, UV, i fer del vot regionalista un vot captiu.
Amb Zaplana, el PP valencià va viure sens dubte els seus millors moments des del punt de vista electoral i de la seva projecció a l'exterior. L'expresident va encunyar aquella expressió del poder valencià a Madrid i les seves van ser campanyes que buscaven augmentar l'autoestima. «El millor encara ha d'arribar», solia dir. Però Zaplana sempre va voler volar alt i el seu pas per la Generalitat va ser el trampolí per fer el salt a Madrid com a ministre d'Aznar. Abans de marxar, el 2002, com a ministre de Treball, va lliurar les claus del Palau a Camps, a qui va triar per ser el conseller més lleial.
La guerra amb Camps
No obstant això, ni el seu llegat ni els seus fidels van quedar fora de perill amb el successor designat. Camps va arribar al Palau i va començar un procés de distanciament amb el seu mentor que va acabar en una de les batalles internes més dures que es recorden en un partit. La carrera política de Zaplana a Madrid va anar lligada a la d'Aznar i la seva decisió de donar suport a la guerra contra l'Iraq. Després dels atemptats de l'11-M (va exercir de portaveu) i la pèrdua de les eleccions el 2011, va fer que es retirés de la política per treballar a Telefónica. Durant molt de temps no va tenir altre remei que limitar la seva presència a la Comunitat Valenciana, però no va perdre ocasió de criticar Camps.
La malaltia que pateix l'ha mantingut allunyat de l'escena. Encara que fora de la primera línia, mantenia fil directe amb ministres de Rajoy, i el seu coneixement del que es coïa a Madrid era elevat. Quan semblava que la seva imatge es reconstruïa, el seu nom va tornar a quedar compromès pels seus tractes amb Ignacio González a l'operació Lezo i amb la Púnica. El seu arrest trenca amb la immunitat que fins ara l'havia acompanyat.
