Avui fa mig segle d'un dia que va ser històric per a la demarcació: la inauguració del flamant Aeroport Girona-Costa Brava en uns Grans Terrenys situats entre Salitja (Aiguaviva) i Vilobí d´Onyar. Aquell primer d´abril de l´any 1967 culminava una història que va començar pràcticament una dècada abans, quan la Diputació de Girona va començar a moure fils per no deixar la província fora de l´ambiciós pla d´aeroports espanyols que contemplava la modernització de les instal·lacions ja existents, com ara les de Palma, Màlaga, Madrid, Barcelona o Gran Canària, i la construcció de noves a regions com Alacant, Astúries o Almeria.
A finals dels anys 50 la presència de l´aviació a Girona era molt discreta: de tots els aeròdroms militars que es van preparar per a la guerra civil, només en quedava un d´actiu i de manera molt residual: el de Banyoles, que es va desactivar definitivament el 1960 amb la sortida dels darrers efectius de l´Exèrcit de l´Aire. Aquell mateix any, uns empresaris que es presentaven com a representants d´una línia aèria holandesa, van mostrar interès per reobrir l´aeròdrom del Pla de l´Estany per a usos civils, una iniciativa que va ser breu, però que va posar en marxa l'interès de la ciutadania per disposar d´un aeroport de veritat que desenvolupés l´economia i el turisme a la zona.
De fet ja hi havia turistes a la Costa Brava dels primers 60 que arribaven per via aèria: 62.000 persones, per exemple, ho van fer arribant per Rivesaltes, l´aeroport de Perpinyà, el 1961. La resta de visitants arribava des de Barcelona o per via terrestre, en cotxes privats o en ferrocarril. Amb aquesta foto de la situació, les autoritats locals veien que tot aquest potencial no és podia deixar perdre i és van començar a organitzar els primeres reunions de treball per posar fil a l´agulla del somni aeroportuari.
En temps de la dictadura franquista, la màxima autoritat en temes del sector era l´anomenat ministre de l´Aire, un paper que entre 1939 i 1977 van ostentar vuit alts càrrecs de les forces aèries espanyoles. En els anys del desenvolupament del projecte per a la construcció d´un aeroport a Girona, els dos ministres de torn, els generals Rodríguez Díez de Lecea i Lacalle Larraga van veure amb bons ulls els informes que arribaven des de la diputació gironina, pero al contrari de la resta de nous aeroports espanyols, des del govern de Franco no es preveia un pressupost global per al desenvolupament de les instal·lacions de Girona; és a dir: estudis, compra de terrenys i obres haurien d´anar a càrrec de la part interessada, en aquest cas de les viles, pobles, cambres de comerç, hotelers i empreses de Girona.
Per aconseguir cohèrencia en el projecte es va dividir la província en cinc subdivisions per decidir què podia aportar cada zona per poder tirar endavant el projecte i estudiar diversos emplaçaments en vuit municipis: Vilablareix, Vidreres, Banyoles, Bordils, Cassà de la Selva, Domeny, Riumors i Salitja. La darrera, entre Aiguaviva i Vilobí d´Onyar va ser definitivament l´escollida.
El gran protagonisme de les obres el va assolir la Diputació de Girona, institució que va dirigir els treballs en un moment polític molt delicat, en el qual qualsevol disparitat amb el govern podia aturar anys i anys qualsevol projecte per interessant que fos. Aquest ens va ser el que va adquirir els terrenys, tot i que per desenvolupar les obres la titularitat es va haver de cedir obligatòriament al Ministeri de l´Aire, és a dir, ras i curt, un «vostè paga pero després també em passa la titularitat». No hi havia cap més remei. Joan de Llobet, l´aleshores president de la Diputació, també va avalar els crèdits que van demanar viles i pobles per poder fer front a les obres de construcció i també va ser l´encarregat de rebre la generosa aportació del llavors anomenat sindicat d´hostaleria, que va posar sobre la taula 40 dels 328 milions en què estava presupostada l´obra.
El projecte va ser aprovat en Consell de Ministres a primers de 1964 i les obres van començar a la primavera del 1965. Inicialment l´aeroport s´anomenà Gerona-Salitja, pero de seguida el segon nom va caure en favor de Costa Brava. Inicialment es van fer els moviments de terres, pavimentació de la pista de vol, carrers de rodatje i drenatje de tot el camp. En una segona fase es van fer els accesos, la urbanització, el clavegueram i es van finalitzar les obres sobre el terreny. Finalment en una tercera fase es van edificar la terminal, la central elèctrica, la torre de control i la resta de serveis i ajudes a la aeronavegabilitat, amb els sistemes més moderns d´aquells temps.
En menys d´un any de l´inici de les obres, el ministre Lacalle va ser el primer en aterrar al camp en un helicópter oficial per supervisar la bona marxa de les obres. La seva va ser la primera aeronau que aterrà a Vilobí, pero no el primer avió: uns dies després d´aquesta visita oficial, uns avions esportius provinents de França i d´Alemanya, amb destinació a Barcelona i a Sabadell van sobrevolar l´aeroport i un va acabar aterrant a la nova pista, que encara no tenia totes les capes d´asfalt. Aquell petit monomotor, del qual el seu pilot va adduir problemes amb la pressió de l´oli per aterrar en un aeroport que encara no estava en servei, va ser el primer avió en fer us de la pista de 2,4 quilometres.
Sense retards, amb la feina feta i amb ganes de tenir la instal.lació llesta per a la temporada d´estiu de 1967, una ordre Ministerial de 3 de març de 1967 va declarar l'aeroport de Girona obert al trànsit nacional i internacional per a passatgers i mercaderies, amb efectes del primer d´abril d´aquell any.
