Al massís del Montseny, aquesta petita serralada esqueixada del Pirineu, hi creixen els millors bolets que podem menjar a causa de la varietat botànica. Crec que hi són tots: ous de reig, sabateres, ceps o siurenys, llores blaves i verdes, els grocs rossinyols, cama-secs, pinetells, lleteroles del color de les teules, carlets o escarlets rosats, camperols blanquinosos i les fosques trompetes de la mort; aquestes últimes abans ningú les collia, excepte la meva àvia, i ara són molt valorades en els millors restaurants (jo les empro quan faig macarrons o mandonguilles).

A la primavera apareixen els primers rossinyols i en les prades d'herba grassa, després d'una bona pluja, els cama-secs. L'expressió tan sovintejada que s'aplica en les crescudes ràpides, "han crescut com bolets", té sentit només amb els cama-secs; aquest bolet de cama blanca trencadissa i allargada i capell ocre, que s'asseca fàcilment, al cap de 24 hores que ha caigut aigua del cel el prat queda del tot sembrat. Tots els altres requereixen una maduració lenta, alguns més de tres setmanes. Si l'estiu ha estat benigne en el massís, a finals d'agost ja comença la recerca de bolets; si l'hivern no és rígid, fins al mes de gener és possible trobar rovellons.

Des de sempre el Montseny que més m'agrada és el tardorenc, de finals d'octubre i primeres setmanes de novembre, quan els vius contrastos entre els verds, els grocs, els taronges, els vermells i els ocres el fan policromàtic; un dramatisme arravatat de tonalitats embolcalla tot el massís. Més endavant, però, quan ja el fred es nota, l'excés de colors torrats de les fulles seques del faig el converteix en un quadre monocolor, monòton. Els arbres que freguen les carenes són els més assotats pels vents freds i les seves fulles són les primeres en assecar-se i caure, mentre que els faigs resguardats en les clotades o més avall de la muntanya encara conserven els verds, gradualment groguegen i s'oxiden i qualsevol ventijol talla les fulles.

Per aquest motiu a ple hivern, amb la fageda despullada de fullareda, el Montseny transparenta i esdevé massa rocós, agressiu, sols la blanca neu que encasqueta les carenes aconsegueix suavitzar la duresa mineral, l'exaltació tel·lúrica de les Agudes que té forma de piràmide. El sotabosc és una catifa espessa de fulles mortes on els fongs, les matèries orgàniques, van creant detritus que són tan necessaris per conservar la bona salut del bosc.

El bolet més cèlebre del Montseny és la sabatera, el més desitjat pels grans buscadors, que escadusserament també aflora a les Gavarres, bosc poblat d'alzines i suros, i també se'n localitzen al Pirineu de Girona i en la vessant francesa. Molt difícil de trobar perquè només és possible veure'l de cara amunt, tot pujant pels espadats rostos que només de pensar-ho ja em canso. He anat a caçar-ne i el que m'acompanyava m'advertia: "En tenim dues de grosses, una en un marge, l'altra mig oculta per un matoll". No hi havia manera, fins que ell les assenyalava amb el dit. Per què és tan volguda?

El restaurant Can Fabes la donà a conèixer i això l'encarí molt -el gust et remet a la tòfona feréstega, no a la conreada-. Actualment ningú en ven, si en troba se les queda i les reserva pels grans àpats com el de Nadal, la festa major o els sants familiars. He menjat moltes sabateres perquè qui més en sabia era un pastor, amic íntim de casa, i ens en regalava un parell de cistells cada any. Penso que la seva excepcionalitat, tal com passa amb les múrgoles, les adorna d'unes virtuts gastronòmiques que realment cal suposar més que assaborir.

Perquè anar per la sabatera és tota una aventura de senderisme perillós o de fatiga intensa. En Joan de la Nou, gran boletaire, un dia m'explicà: "A les tres de la nit sortírem caminant i a les sis, quan ja érem dalt la muntanya, el dia clarejà, ens posàrem a buscar-ne i ens traslladàvem a peu d'un erol a un altre, que sovint significa pujar i baixar carenes, perquè ja saps que sempre creix en els mateixos llocs, a les sis de la tarda, tornàrem a casa i en el cistell només hi havia tres sabateres". Em proposà anar-hi un dia. Li ho vaig agrair però no ho vaig acceptar.

He gaudit dels grans boletaires del meu poble i quan era jove se m'emportaven per anar a caçar sabateres, sempre m'asseguraven que em mostrarien els erols o boleteres que diuen a Osona. Quan clarejava el dia i véiem de lluny dibuixar-se difusament en l'airecel els pics de la muntanya empreníem la marxa, que sempre esdevenia infructuosa, això sí, reia amb la seva companyia perquè m'explicaven facècies del món d'abans.

Ells abans de marxar havien pres la barreja, jo, un got de llet; quan érem al peu del Montseny, en el convent o en els emprius, ens paràvem a esmorzar; ens cruspíem les botifarres torrades en un foc fet a terra i unes llesques de pa recent comprat a la fleca abans de sortir i ens bevíem uns glops de vi; ja conduïts començava el passeig per territori ignot, puix cap d'ells era tan babau d'ensenyar-me els erols; al cap de tres hores de trescar concloïa que encara no se'n feien i pel camí de retorn ja trobaríem bolets, cosa que acostumava a ser veritat. Quines llargues caminades pels carriols costeruts i viaranys mal girbats; en les veredes ens creuàvem amb homes rudes que anaven a desemboscar amb els matxos; si trobàvem els carboners ens paràvem a xerrar, massa parladors no eren, atrafegats com estaven. Tot això em porta a pensar que sóc ja una persona gran.