L'únic futbolista gironí que ha jugat uns Jocs Olímpics (Mèxic 68) no ho va aconseguir militant en cap equip de Primera Divisió. Isidre Sala va anar als Jocs sent un futbolista de Tercera amb el Girona, on va estar tretze temporades seguides. Sala va deixar escapar molts trens que el portaven cap a equips grans i cap a la Primera Divisió, però el defensa de Vilamalla era "feliç" al Girona.

Tot i que hem sentit a molts futbolistes dir que es voldrien retirar en el club on juguen això no sempre es compleix. Vostè si que va ser un exemple de fidelitat al Girona, no?

La veritat és que jo estava molt bé al Girona. Em sentia valorat per tothom i crec que vaig crear molts pocs problemes. Segueixo pensant que els tretze anys que vaig estar al Girona van ser els més feliços de la meva vida. Crec que l'equip sempre va complir, amb algunes temporades més bones i algunes de més dolentes, i només em queda la recança de no haver pujat a Segona Divisió en les tres promocions contra Plus Ultra, Vila-real i Còrdova.

Feliç ho devia ser, però molts companys seus d'aquella època van marxar a clubs grans. Sortint a fora hauria guanyat més diners...

D'oportunitats per marxar en vaig tenir. La primera va ser amb el Còrdova, on jugava en Llorenç Riera, amb qui vaig anar a fer una prova en un partits amistós. Quan va acabar el partit l'entrenador em va dir que em podia considerar jugador del Còrdova. Llavors, però, l'Espanyol em va fer una oferta i vaig pensar que erar millor anar més a prop de casa.

I què va passar?

No ho vaig acabar d'entendre mai. Em van convocar a Barcelona per fer una revisió mèdica i al cap d'uns dies van descartar el fitxatge perquè deien que tenia un bufet al cor.

El tenia?

Mai més ningú me'l va trobar. Ni quan em van fer les proves per anar als Jocs Olímpics uns anys més tard. Després d'allò ja no em vaig plantejar més de marxar. Estava molt bé al Girona. Vivia a casa, aquí al poble, i a Girona també em sentia com a casa. Tothom em saludava.

No va pensar mai a deixar Villamalla i traslladar-se a viure a Girona?

No. Estava molt bé aquí amb la família. M'aixecava al matí per ajudar casa, munyia les vaques i després ja marxava cap a Girona a entrenar-me. Molts dies em quedava a la tardes a la ciutat, on hi havia molt ambient de futbol.

Estava bé a Vilamalla, però quan el Girona li va oferir fitxar sí que ho deuria veure clar, no?

Sí. Va ser una anècdota curiosa. Jo i el meu pare estàvem treballant en un camp quan vam veure dues persones molt ben vestides passejant allà al costat. Vam pensar: què "fan aquest aquí" i va resultat que venien a parlar amb nosaltres. Eren el senyor Veray i el seu pare que em venien a fitxar pel Girona. Després de parlar-ne a casa tota la família, el meu pare em va dir que fes el que volgués. I vaig acceptar.