Aquí del que es tracta és de portar gent a Fontajau. I la veritat és que el Sant Josep ho intenta. Per molt que hi hagués l'entrada més fluixa de la temporada és molt probable que els que hi van anar repeteixin. Els de de Borja Comenge, com faria qualsevol amfitrió que volgués enlluernar el seus convidats, va cuinar ahir un menú on hi havia una mica de tot. El joc agresssiu que vol el tèncic nascut a Monzó; el domini interior que exerceixen Middleton i Cabeza; un contudent desterrament del lloc comú que els gironins no tenen tir exterior (12 triples) i unes postres finals d'aquelles que no saps si són massa amargues però que, en el fons, acaben agradant a la majoria de convidats: l'emoció d'un final on no tot estava tan ben lligat com semblava. Postres que, quan es transformen en victòria, acaben endolçint la boca tant a convidats com al més pressionat amfitrió. Sobretot quan tots encara recordaven les darreres i, indigestes, tres derrotes consecutives.
A manca de sis minuts per al final del partit, el Sant Josep guanyava de vints punts (84-64). Semblava que el partit estava sentenciat, que Borja Comenge es podria dedicar a repartir minuts -Wholleb menja a part- i a veure com els seus jugadors es dedicaven a agradar-se i a provocar els aplaudiments de Fontajau. No n'hi havia per menys. El Sant Josep va començar el partit trencant els seus abastament comentats problemes amb el tir exterior. Guirao i sobretot Jaume Comas (3/3 a la primera meitat) ho van veure clar des de més enllà de la línia de tres punts -com més tard també ho farien Bataller, Camós i Serra- i això obre una nova dimensió al joc d'un Sant Josep on, definitivament, Comenge ha apostat per jugar tants minuts com pugui amb dos bases. L'encert en els triples i el dinamisme que imposen Bataller i Comas genera pou bàsquet, i suficients espais perquè Cabeza (20 punts i 8 rebots) i Middelton dominin a sota. L'Oviedo té talent a la plantilla i Alvaro Frutos més, però ni al base cedit pel Fuenlabrada ni a la gran majoria dels seus companys els hi agrada massa defensar. Per primer cop aquesta temporada, el Sant Josep es va trobar amb un equip que no picava tot el que movia. Sense excessiva exigència física i amb l'encert en el tir, el Sant Josep va anar agafant diferències. Tothom, o gairebé, que sortia de la banqueta aportava i ni les defenses zonals de l'Oviedo van ser un gran problema. Amb vints punts d'avantatge, l'Oviedo molt nerviós amb l'arbitratge i les faltes començant a qüestionar la profundidat de la plantilla gironina; el banquet es va indigestar al Sant Josep. Els asturians van retallar diferències, cada cop més i quan semblava que no hi serien a temps els gironins van fallar cinc tirs lliures gairebé consecutius. Una jugada de quatre punts de l'Oviedo, un 2+1 on fallen el tir lliure i Diéguez agafa el rebot per anotar, deixant el marcador amb 90/87 amb un minut per jugar-se. Guirao i dos tirs lliures de Serra van acabar amb el somni de l'Oviedo. El mal de panxa dels gironins no va arribar a indigestió i la victòria es va quedar a casa. La ratxa de tres derrotes es va desfer.
