Format a la Salle, que era el filial del Girona, amb 16 anys ja va cridar l'atenció del Barça després de destacar amb la selecció catalana juvenil. Sense haver fet el salt al primer equip del Girona, doncs, Pau García Castany, fitxava pel Barça, on va arribar a jugar dues temporades (abans havia estat al Condal, a Segona, que era l'antic Barça Atlètic). També va estar a l'Osasuna i el Saragossa, abans d'arribar la temporada 1980-81 a Montilivi després d'un any i mig de baixa per una greu lesió. Ja no era el García Castany que havia enlluernat l'elit i a Girona només s'hi va estar un any. Després va anar al Banyoles. Ara, amb 60 anys, aquest advocat gironí en fa quatre que està desvinculat del futbol, quan va abandonar les banquetes havent passat pel Lloret, el Salt, el Farners, el Cassà, el Blanes femení i el Girona femení.

Com s'ho va fer perquè amb només 16 anys el Barça ja es fixés en vostè, en una època on no hi havia ni Internet, ni DVD?

Va ser gràcies a la selecció catalana juvenil. Em van seleccionar i gairebé tot l'equip estava format per nois del Barça. D'entrada no semblava que hagués de comptar gaire, però vaig jugar tots els partits i vaig marcar gols. Vaig destacar força, vaja, i el Barça es va preocupar per fitxar-me. Un any després ja estava a la selecció espanyola juvenil, ja era jugador FIFA, i em vaig consolidar a dalt.

Als anys 60, que un nano de 16 anys de Girona pogués fitxar pel Barça no era gaire habitual. Com s'ho van prendre a casa seva?

El meu pare era metge, havia sigut president del Girona, però no volia que jugués a futbol. Totes les proves que vaig fer a Barcelona amb la selecció catalana les vaig fer sense que ell ho sapigués, mig d'amagat. Fins que va sortir a la premsa, a Los Sitios, precisament. A casa hi va haver una mica de rebombori, el meu pare es va empipar, però vam reconduir la situació.

Com és que venint del món del futbol el seu pare no volia que vostè jugués?

Perquè volia que jo també fos metge. No comptava que pogués arribar on vaig arribar.

Home, no li va sortir metge, però tampoc es va poder queixar: futbolista d'elit i advocat.

Sí, ho vam negociar. Em va dir que si no era metge, com a mínim, que estudiés i fes una carrera universitària, com la d'advocat.

Vostè trenca el tòpic aquell que els futbolistes no tenen gaire fortuna acadèmica...

Jo vaig prometre al pare que no hi hauria cap problema per acabar una carrera i... no una, en vaig fer dues, perquè també tinc turisme i tres cursos de periodisme. El que vaig prometre al pare, ho vaig complir.

Essent un as amb la pilota als peus, però també amb els llibres, era un "rara avis" al vestidor?

Ara seria impossible poder estudiar. La dedicació al futbol és total i les prestacions econòmiques que et dóna no tenen comparació. Abans hi havia més marge de maniobra. Podies anar a entrenar, dinar i a la tarda dedicar-te a estudiar.

Quin era el seu secret com a jugador?

En aquella època fins gairebé als 16 anys no vam tenir un entrenador i uns entrenaments "professionals". Tenies unes capacitats futbolístiques innates, però només entrenaves un cop a la setmana al pati del col·legi. Ara l'escola del Barça ensenya com, des dels 12 anys, si entrenes amb una mateixa filosofia, els nens poden agafar tots els fonaments.

Es va fer dur anar a viure sol a Barcelona als 16 anys?

No, vaig anar a una residència d'estudiants i després vaig anar a la residència del Barça, llavors no existia La Masia.

Com se'n va adonar, que podria arribar a ser futbolista professional i jugar a dalt de tot?

A la selecció catalana juvenil. Allà pensava que seria un més i quan vaig veure que jugava, que estava al mateix nivell que els altres i que feia gols, vaig pensar que podria arribar a dalt. Rexach, per exemple, aquell mateix estiu ja va passar al primer equip. Si ell ho va fer, pensava, jo també.

I tant, que ho va aconseguir! Què recorda del seu debut?

Vaig debutar en un amistós al Gamper i després vaig jugar a Hongria un partit de UEFA. A la Lliga vaig estrenar-me guanyant per 0-1 al camp del Sevilla. Amb el Barça vaig guanyar una Lliga i una Copa, entre les temporades 68/69 i 70/71. A la 71/72 vaig anar cedit al Saragossa perquè em tocava fer la mili allà, i allà m'hi vaig quedar nou anys.

Aleshores el seu pare el seguia o encara no ho veia clar, això de jugar a futbol?

No, em seguia, em seguia, a vegades fins i tot jo l'havia de frenar perquè viatjava massa (riu).

Quin és el seu millor record blaugrana?

Poder arribar al primer equip, entrenar a l'estadi, tenir els companys que vaig tenir com Rexach, Reina, Gallego, Sadurní, Marcial, Asensi, o entrenadors com Roque Olsen, l'Artigas, en Josep Seguer o en Vic Buckingham.

Semifinals de Copa 1968-69. Camp Nou. Barça-Madrid. Guruceta va embolicar-se de valent xiulant un penal famós.

I tant, jo estava a la banqueta. Tinc claríssima la jugada. Va ser un contraatac rapidíssim i era impossible que ell, des de mig camp, veiés si la falta de Rifé a Velázquez era dins o fora l'àrea. No va fer cas dels liniers i va xiular el que va voler. Però era impossible que ho hagués vist.

Per si no n'havia tingut prou arribant al primer equip del Barça, encara li faltaria convertir-se en un mite del Saragossa.

Sí, em van cedir un any per la mili, però m'hi vaig quedar nou anys i vaig arribar a ser el capità.

Dos gironins ídols a Saragossa, vostè i Narcís Julià.

La veritat és que sí. Ell va complir una etapa molt important i la gent de Saragossa l'estima molt. No vam arribar a coincidir allà. Vam trobar-nos al Girona (1980-81), quan jo ja estava de tornada i ell tot just despuntava. Van demanar-me referències d'ell i els meus informes van acabar de fer decidir el Saragossa per fitxar-lo.

Com es fabrica un mite?

Amb honestedat, continuïtat, eficàcia... la gent de Saragossa, que és molt exigent, amb els anys encara reconeix que vaig ser un jugador important dins la història del club.

Allà deuen tenir gravat el seu "hat-trick" contra el Madrid.

Sí, l'any que vam quedar segons a la Lliga (74-75). Vam guanyar-los per 6-1. És una de les etapes més recordades pels socis del club. L'any anterior havíem estat tercers. Era l'etapa dels "Zaraguayos", en un equip amb Arrua, Violeta, Diarte, Ocampos...

Tot perfecte, fins que es va lesionar...

Sí, va ser el 22 d'agost de 1978. Era un partit de pretemporada, al torneig de Saragossa. Em vaig trencar tot el genoll, els lligaments creuats... era una lesió que feia impossible que pogués tornar a jugar a Primera divisió. Vaig estar un any i mig per recuperar-me, em vaig tornar a operar...

I va arribar al Girona. Temporada 1980-81. La del 50è aniversari, el concert de Bosé i les visites de R. Societat, Madrid i Barça a l'estadi.

Sí, va ser dificil prendre la decisió de tornar perquè ja estava instal·lat allà, amb la família... sempre he dit que m'hagués agradat jugar al Girona en un 80% o 90% de les meves facultats. Perquè la gent de Girona, el soci del Girona, no em va poder veure en plenitud de condicions. Aquella temporada estava al 50%, jo no estava bé.

Per això només hi va durar un any, a Montilivi?

Suposo que sí, però després vaig anar al Banyoles i allà van tenir més paciència. Van fer un equip més per a mi, i hi vaig estar tres anys i vam pujar cada any. De Primera Regional a Tercera.

Un cop retirat del futbol com a jugador va provar sort a les banquetes, però ja se n'ha desvinculat. Va dirigir Lloret, Salt, Farners i Cassà, i va acabar a les banquetes del Blanes i del Girona femení. Com hi va arribar?

No estava mentalitzat per ser entrenador. Si hagués volgut, a Saragossa segur que hauria pogut arribar al primer equip. Vaig dedicar-me a les banquetes com a complement, la prioritat era la feina i la família... i així vaig arribar a Blanes. La meva filla jugava de portera i em va dir que l'anés a veure. El Llers li va fer 7 gols i el president em va proposar que agafés l'equip, que era últim. Ens vam salvar i després vaig anar al Girona.