´Em vaig quedar sense anar als Jocs Olímpics de Mèxic´68 per una lesió al turmell´

Exjugador del Girona (1967-71). Format al Maristes, amb només setze anys Emilio Aldecoa li va donar l'oportunitat de debutar a Tercera i no la va desaprofitar. Pla, membre de la selecció espanyola juvenil, es va quedar a les portes dels Jocs de Mèxic'68. Amb tot, la seva qualitat li va permetre jugar quatre anys a Primera amb el Granada.

MARC BRUGUÉS GIRONA Membre de la segona generació dels Tres mosqueters, juntament amb Masferrer i Bertran, Pere Pla va volar ben aviat de Girona. Les seves bones actuacions a l'eix de la defensa? -sempre ben guiat i aconsellat per Sidro Sala?- el van fer internacional espanyol juvenil i fins i tot Kubala el va cridar per a una concentració prèvia als Jocs Olímpics de Mèxic'68. Una inoportuna lesió al turmell va evitar que Pla acompanyés Sala en aquells Jocs. Les lesions van marcar la carrera d'un marcador central que va tastar durant quatre temporades i mitja la mel de la Primera Divisió amb el Granada. A Andalusia encara hi guarda grans amics i sempre que pot s'hi escapa. "A banda de Girona, me n'aniria a viure a Granada amb els ulls tancats", diu Pla, que encara recorda les pallisses físiques que els clavava Manolo Martín Vences en els entrenaments.

Vostè és un producte típic del planter gironí. Qui li va donar l'oportunitat?
Vaig arribar quan era infantil del Maristes i, amb només setze anys, Emilio Aldecoa em va fer debutar a Tercera.
I com tractava Aldecoa un noi de 16 anys?
Només li puc estar agraït. Tant a mi com a en Benet i a en Bertran ens va tractar meravellosament.
Precisament vostès tres eren els famosos Tres Mosqueters. D'on va sortir?
Va ser la premsa de l'època. Suposo que devia ser perquè tots vam debutar amb setze o disset anys i també perquè vam anar convocats amb la selecció espanyola juvenil.
Deuria ser una bona experiència jugar amb els millors d'Espanya...
Vam jugar un torneig a l'Alemanya de l'Est, amb tot el que suposava aleshores travessar el mur de Berlín... Ens entrenava en Santamaria i a l'equip hi havia gent com l'Urruti o en Del Bosque. Anys més tard també vaig participar en un torneig a l'Uruguai amb la selecció universitària. M'ho van proposar i vaig pensar que seria la cirereta del pastís en la meva carrera. Vaig jugar a l'Estadi Nacional de Montevideo davant 80.000 ?persones... Allò no ho havia viscut mai!
Així vostè era seguit pels seleccionadors espanyols de base...
Sí. I, a més a més, en Kubala també m'havia convocat per a una concentració prèvia als Jocs Olímpics de Mèxic'68. Per desgràcia, una lesió al turmell m'hi va impedir anar. Si no, hi hauríem anat tots dos, amb en Sidro Sala.
Vostè era el company a l'eix de la defensa del Girona de Sala. És el millor defensor amb qui ha jugat?
Jo feia de marcador i ell de lliure. En vaig aprendre molt com a persona i com a futbolista perquè jo tot just començava i ell, tot i que no era gran, ja tenia prestigi. Va ser un privilegi jugar amb ell. Ara bé, a Granada, a Primera, hi havia figures importants de primer nivell.
Expliqui'm com va viure el trasllat de Vistalegre a Montilivi.
A Vistalegre hi havia més escalfor i l'ambient era molt familiar. Hi havia el bar al costat mateix i sempre hi anàvem a prendre alguna cosa. Montilivi és més fred, més professional, més apartat. Jo només hi vaig jugar un any i no ho vaig notar, perquè vam fer una bona campanya. Però amb el temps s'ha vist que la gent s'ha anat distanciant. Abans, havent dinat, els seguidors sortien de casa i anaven a peu a Vistalegre...
En el primer any a Montilivi i el seu últim al Girona, l'equip va disputar la promoció per pujar a Segona amb el Vila-real. Què va passar?
Volíem pujar, que ningú en dubti, però a casa Esteve, un extrem esquerre molt bo, ens va fer un gol de pissarrí des del mig del camp. Allò ens va desconnectar. Vam perdre (1-2) i allà ja no vam tenir opcions (2-0).
Què me'n diu del tècnic d'aquell equip, Martín Vences?
Míster Látigo li dèiem. Encara fa poc vam fer una trobada d'exjugadors a Lloret i li vam recordar les pallisses que ens clavava en els entrenaments. Ens donava molta canya, potser massa, perquè al final arribàvem cremats. Si haguéssim tingut preparadors físics o fisioterapeutes com tenen ara, potser hauríem pujat. En aquest sopar, li vaig tornar a dir que els partidets d'entrenament dels dijous eren "inacabables"...
Acabada la seva etapa al Girona, se'n va anar a Granada. Com va sorgir la possibilitat?
Doncs va ser gràcies a Martín Vences. Ell coneixia representants i em va sortir l'opció d'anar allà a baix. Estava començant a estudiar per aparellador a Barcelona i a Granada vaig veure que també podria seguir fent-ho.
Esportivament, però, no va sortir del tot bé...
Vaig tenir tres lesions de menisc i una de lligaments creutats. Em deien el Pupas, amb el clàssic accent que els caracteritza.
En guarda un bon record?
I tant! Vaig jugar al costat de grans jugadors com Montero, Castillo, Aguirre, Suárez...Eren argentins i uruguaians, campions de la Interncontinental amb l'Estudiantes. Granada és una ciutat meravellosa i a més hi vaig poder estudiar; hi aniria a viure amb els ulls tancats.
Recorda el seu debut?
Sí, i tant! A Atocha contra la Reial. Vam perdre 3-1.
Després va venir el Nàstic.
Martín Vences em va fitxar a mi i a uns quants al febrer per mirar de salvar l'equip del descens a Tercera. No ho vam aconseguir.
Per acabar en el millor Olot...
Em va trucar en Morchón dient que l'equip estava enfonsat, que hi anés que m'ho passaria bé. Jo n'estava tip de futbol però el que havia de ser només un any es va convertir en set o vuit. Hi havia en Molas, Abete, Duran, Miret...Vam anar pujant i jo anava renovant perquè tenia el cuc...
I per ben poc que no pugen a Segona...
Vam superar la promoció contra el Langreo i al final l'Arosa ens va barrar el pas. Va ser l'any de l'eclosió d'en Miquel Soler i en Forcadell.