Montserrat Tresserras i les medalles ´sense mèrit´ de Michael Phelps

GIRONA | ALFONS ARCAS m

ontserrat Tresserras, una garrotxina afincada a Madrid de 78 anys, és aquí on la veuen una de les primeres grans esportistes gironines de la història. L'any 1957 va ser la primera esportista espanyola a creuar nedant l'estret de Gibraltar (hi va invertir 5 hores i 18 minuts, una miqueta menys del que va necessitar dos anys abans el doctor gironí Felip Sánchez Babot) i un any més tard va travessar el canal de la Mànega (14 hores i 14 minuts). Un exemple i un referent per a les generacions de nedadors que la van seguir. Aprofitant la seva escala a l'Aeroport de Girona-Costa Brava ara fa una setmana, camí d'una prova on havia d'actuar com a jutgessa, l'olotina va atendre el Diari de Girona per reflexionar sobre el passat, present i futur de l'esport que l'apassiona.
A Espanya la natació de llarga distància sol anar associada als números que organitza David Meca. Mig segle enrere, evidentment, una travessia nedant no incloïa tanta parafernàlia. L'olotina recordava les seves experiències al canal de la Mànega, als cabalosos rius d'Amèrica del Sud, i creuant l'estret de Gibraltar, i destacava que "és una llàstima que hagin passat tant d'anys perquè totes aquestes travessies s'hagin pogut tornar a fer".
Per si una cosa es caracteritza Montserrat Tresserras és per la seva senzillesa i sobretot per la seva humilitat. I això, a pesar d'un palmarès que fa caure de culs. Preguntada sobre quins nedadors gironins destaquen en l'actualitat, parla de Maria Mercè Oliveras i Miquel Suñer. De la primera en diu meravelles, "perquè en el món actual cal ser molt constant per aconseguir realitzar tots aquests resultats". També té paraules per a Miquel Suñer, que ara fa un mes nedava de Menorca a Mallorca i segons l'olotina "ho va fer amb molt de cap perquè d'aquí un any vol fer el canal de la Mànega i així ha comprovat en quin estat de forma està. Cal dir que aquesta travessia és molt complicada, només ho havien fet quatre o cinc persones fins ara. Jo ho vaig fer l'any 1969, precisament els dies en què els americans arribaven a la Lluna jo arribava a Mallorca".
Però en un món globalitzat, parlar avui en dia de natació és fer-ho de Michael Phelps i, curiosament, no sembla sant de la seva devoció. Tresserras és contundent: "Les seves medalles no tenen cap mèrit" i tot seguit n'explica els motius. "Personalment no em sembla bé que per aconseguir batre records faci falta l'ús de banyadors especials, perquè diuen que aquests floten més i evidentment el fet de flotar permet que el cos tingui menys resistència. Aconseguir marques pel banyador que portes és un gran desastre que la FINA ha permès perquè hi ha diners pel mig. Tampoc accepto que els nedadors que fan marató ho facin amb neoprè perquè també flota i a més a més treu la fred i això és del tot immoral". Acaba el tema dels banyadors de forma clara: "Què hem de fer? Posar-nos unes ales i volar? No entenc perquè ens hem de posar una cosa artificial, les drogues també són artificials".
Tresserras també ha provat ?fortuna escrivint. Va ser fa un any, en el seu llibre explicava la seva ?experiència al canal de la Mànega, entre moltes altres coses relacionades amb el món de la natació. L'experiència li va resultar tant reixida que ja n'anuncia una ?continuació. Actualment viu a ?Madrid, on resideix des de fa una colla d'anys, després de veure's obligada a deixar el seu Olot natal per la manca d'una piscina coberta on poder entrenar, cosa que encara fa a dia d'avui, això sí, sense ?competir, perquè segons ella ja no té la motivació que tenia fa uns anys.