Carbonara, ´Rodeo´ i 4 formatges

GIRONA | C.ROSELL Q

ualsevol nit pot sortir el sol, que deia la cançó. Llum que dilluns, emmig de la foscor tranquil·la que envoltava Montilivi, es buscava des de l'interior del camp del Girona. Llum en forma de fitxatges; cares noves per il·luminar una estrena de temporada grisa. Una cursa contrarellotge, ja que el mercat tancava a la mitjanit. S'havia optat per esperar. D'incorporacions n'havien arribat, però mancaven peces per millorar el nivell qualitatiu de la plantilla. Així s'havia anunciat a tort i a dret en els darrers dies. "Vindrà una bomba", fins i tot es rumorejava. Així doncs, l'expectació era gegant.
Normal que, ja a les 7 de la tarda, els mitjans habituals que segueixen les alegries i penes del Girona, se citessin a Montilivi. L'entrenament, malgrat la Copa del Rei a tocar, era un rerefons perfecte per comentar la jugada. Qui vindria? Quants fitxatges hi haurà? Hi haurà descartats? Preguntes i més preguntes que, evidentment, necessitaven una resposta. L'espera s'intuïa llarga, ja que, amb tants retocs per arreglar, la feina del club s'amuntegava amb poques hores per endavant. A poc a poc, anirien caient les notícies. Oi?
El que era evident és que el sol, aquell que havia donat la benvinguda als mitjans, ja marxava. Potser cansat d'esperar alguna nova, deixava els periodistes a l'entrada de l'estadi, mentre miraven d'arrencar rumors d'on es podia. El primer, per fi, va arribar. Hiroshi al Madrid. Al Madrid? De moment, cap fitxatge, sinó una baixa. El club ho confirmava, de sotaveu, una estona després.
Amb el japonès fora i una fitxa lliure, hi hauria, com a mínim, dues incorporacions més. Les travesses, doncs, van augmentar. Kepa, Juanjo, Cristian Vieri, Bodipo, Oriol, Brian Sarmiento... La de noms que van sorgir aquell vespre. Mentre s'especulava, la nit queia sobre Montilivi. L'espera seria llarga. Ara era evident.
Quina millor manera de passar-la que amb unes pizzes? Dit i fet. A falta d'informació, entreteniment. A les escales de l'estadi, es va organitzar una espècie de "camp base". Bosses, motxilles, llaunes de refrescs, alguna cervesa i, fins i tot una pilota de futbol van fer l'espera més amena. La de les pizzes, evidentment, ja que l'altra, la que havia portat els mitjans a l'estadi, ja començava a allargar-se més del compte. Hiroshi marxava al Madrid, però... qui vindria?
Ja més tard, pizza en mà -carbonara, rodeo i 4 formatges; a gust del consumidor-, sorgia el primer nom. Una trucada, i tothom coneixia l'existència de Javier Alejandro Almirón. Cap dels anteriorment pronosticats, ja que es tractava del central que la direcció esportiva havia triat. Minuts després, des del club s'informava de l'alta; una operació que, tal com semblava, s'havia tancat al matí.
Emmig de la digestió, es va mirar de confirmar que Brian Sarmiento, el que més a prop semblava, vindria. A falta d'algú del Girona que ho confirmés, l'agent del jugador va donar un cop de mà als periodistes. L'argentí, doncs, semblava una realitat.
Un central, un mitjapunta... i el 9? Es vorejava el temps límit i la "prioritat", el davanter desitjat, no arribava. L'expectació creixia. "Serà una sorpresa", ja es comentava. Fins i tot va sorgir el nom de Raúl Tamudo; deliri evident a altes hores de la nit. Campanes de fons anunciaven que la mitjanit havia arribat. Des del club, però, silenci. Faltava un fitxatge, era evident. Mancava el punta, el davanter. Va arribar, i tant. Una hora i mitja més tard. Entremig, un bon grapat de supòsits, rumors, cares llargues, sospirs i badalls.
Eren dos quarts de dues quan, finalment, Josep Gusó i el seu seguici sortien a escena per anunciar el seu particular triplet: Almirón, Sarmiento i... Calle. El sol ja no trigaria a assabentar-se'n.