Escassa recompensa a San Siro

MILÀ/GIRONA | C.R. El duel de la morbositat; el cara a cara entre Samuel Eto'o i Zlatan Ibrahimovic. L'enfrontament de la pissarra de Pep contra el caràcter i enginy de Mourinho; un partit entre aspirants al títol. Mil i una nomenclatures envoltaven el matx d'anit a San Siro. Inter de Milà i Barça, aspirant contra actual campió, s'estrenaven a la Lliga de Campions amb totes les mirades centrades als dos davanters, que tenien 90 minuts per davant per experimentar mil i una sensacions després de canviar de samarreta aquest estiu. Al final, un empat sense gols en el que va acabar sent un duel sense pólvora.
Va dominar el Barça, amant del futbol de toc, dels rondos i balls de saló. Un Xavi amo i senyor del mig del camp va apoderar-se de la possessió, distribuint el joc davant un Inter que, minut a minut, amagava les urpes que havia ensenyat en la primera meitat. Els blaugrana començaven segurs de si mateixos, encertats en la combinació i creant cert perill. Ho va fer Messi, que al minut va provar els reflexos de Julio César. També ho intentava Ibrahimovic amb un xut desviat; el suec va suportar com va poder la pressió d'un estadi que el xiulava en tot moment.
Els italians despertaven, robaven la pilota al Barça i estiraven les línies. Sense mig del camp, l'Inter abusava de la pilotada llarga i d'una pressió que ofegava la sortida dels homes de Guardiola. Fins que el Barça no es va calmar i Xavi va agafar la batuta, els visitants no van aconseguir el control del partit. I d'aquí, fins el final.
Eto'o, per la seva banda, motivat com era d'esperar, no va brillar. Ho intentava de totes maneres, amb sotana inclosa a Piqué, però els seus intents defallien a l'àrea d'un Valdés que poc va haver d'intervenir. Molt sol en atac, el camerunès no va trobar en Milito un bon soci a la caça del gol; com tampoc Muntari, Zanetti ni Sneijder encertaven en la combinació.
En el costat oposat es trobava el Barça, que a mesura que avançava el compàs del matx, va decidir adormir la pilota, abusar del toc i marejar a un rival que acabaria tancat al seu propi camp, esperant qualsevol oportunitat per sortir al contraatac. Mentrestant, Jose Mourinho protestava totes i cadascuna de les decisions de Wolfang Stark, qui va signar una actuació d'allò més discutible, mostrant targetes sense massa sentit i passant per alt un clar penal a favor blaugrana per unes mans d'un defensor "neroazzuro".
El Barça va ser molt superior a un Inter que només va inquietar a la contra amb Eto'o, Milito i Ballotelli, que va entrar a la segona meitat, com a armes més perilloses. Guardiola va optar per asseure Henry i donar entrada a Andrés Iniesta, buscant el revulsiu que va funcionar amb èxit a Getafe. Aquesta vegada, el de Fuentealbilla no va ser la recepta indicada; la muralla local va refusar una i altra vegada els atacs incessants dels catalans, que van mostrar una bona imatge a San Siro, d'on van marxar amb una recompensa escassa.
El xiulet final va acabar amb els tòpics; el duel Eto'o-Ibrahimovic va quedar en res; en una bateria de bones intencions per part de tots dos davanters que s'aigualien constanment. Desencertats en atac, espessos de cara porteria, els d0s "9" van ser superats pel mig del camp barcelonista, la veritable arma d'un equip que ahir va sobreposar-se a un escenari advers per presentar la seva candidatura a revalidar el títol europeu que signava ara fa més de tres mesos.