La selecció espanyola va aconseguir una medalla d'or històrica en el campionat d'Europa de bàsquet en vèncer la de Sèrbia per 85-63, després de disputar una final que va dominar de principi a fi i en la qual no va donar cap opció a la seva rival gràcies al seu bàsquet total.

La selecció era conscient que havia de començar forta, seriosa, segura i ho va fer usant les armes habituals dels serbis: la perfecció en els triples amb tres de tres a càrrec de Navarro, Ricky i Garbajosa. No van ser tres triples seguits sinó que la selecció els va encaixar en el seu joc interior-exterior, fins a desorientar completament els jugadors serbis, que ja no sabien cap a on carregar la defensa. A més, Espanya va començar a ajustar la seva defensa. Pressionant, ajudant, corrent. Davant tantes virtuts, Sèrbia no tenia un altre remei que anar perdent a poc a poc la lluita per controlar el marcador, fins que Raúl va anotar en un contracop el 20-7. Espanya trencava el partit.

Al final del primer quart, l'equip espanyol ja havia assegut les bases de la seva intenció, amb un 24-14 que posava les coses molt difícils als joves serbis. L'inici del segon quart va ser una mica estrany, perquè a Espanya li van xiular cinc personals en un minut i mig, però va sortir a la pista Pau Gasol i tots es van tranquil·litzar. Amb Pau Gasol en pista Espanya va tornar a la seva millor versió. Felipe Reyes va agafar totes les pilotes sota les cistelles i Pau i Ricky van rendibilitzar la seva particular connexió amb un parell de jugades molt plàstiques. Els avantatges van començar a disparar-se perquè la selecció no va treure el peu de l'accelerador i va arribar a obtenir els 23 punts de renda, 47-24 als 18 minuts i 52-29 al final del període. Sèrbia ja no sabia com atacar i encara menys com defensar una selecció ansiosa d'entrar en la història, ansiosa d'aconseguir una medalla d'or, després de sis de plata en gairebé 75 anys de campionats d'Europa.

Espanya ja no era la selecció físicament limitada d'inicis de campionat, que va perdre amb Sèrbia en el primer partit per 66-57, ara és una màquina perfectament engranada en la qual totes les peces responen a la perfecció i que totes juntes multipliquen la seva teòrica qualitat individual. Sèrbia va tirar d'orgull i de la qualitat que tenen per intentar apretar el marcador, però l'equip espanyol portava molt temps esperant ser investit d'or i no estava disposat a deixar la més mínima opció a ningú. Per això no va ser una final maca, ni competida. Espanya no va donar opció a res. Es va instal·lar en la vintena de punts i no va permetre que l'emoció entrés en el partit. I quan Sèrbia es va posar a 14 punts, 58-44, va seguir treballant, en defensa i en atac, en contraatacs i en robatoris; a fer el seu bàsquet total que l'havia portat fins a la final i que devia conduir-lo fins al més alt del podi per primera vegada en la història.

En a penes dos minuts va tornar el marge de seguretat dels vint punts, 66-44, sense permetre's els espanyols un segon per agafar aire. Amb el 67-44, Espanya va concedir un parcial de quinze ?iguals que deixava la final ?pràcticament sentenciada. Els últims deu minuts van ser ja d'autèntic tràmit, amb els titulars gaudint del joc dels seus companys, que no van desmerèixer sinó al contrari. Els intents de triple de Marc i Reyes van ser l'única llicència, mentre a la banqueta espanyola ja se celebrava la victòria.