Amb 17 anys va debutar amb el primer equip del Girona (1977-78) i la temporada següent ja havia fitxat pel Barça. No va arribar al primer equip, però va ser un clàssic del filial. També ha defensat les samarretes de Recreativo de Huelva, Granada, Logronyès, Figueres i Roses. A les banquetes hi ha fet carera formant tàndem amb Pere Gratacós al Roses, al Girona (va ascendir l'equip de Primera Catalana a Tercera la temporada 1998-99), al Figueres (va viure la semifinal de Copa del Rei contra el Deportivo), al Barça B (va tenir Messi a les seves ordres) i a la selecció catalana. Ara, més allunyat dels focus mediàtics, dirigeix el Cabanes de Segona Regional per matar el cuc i també col·labora amb el futbol base del Peralada.

Fa 10 anys, vostè era jugador i tècnic ajudant de Pere Gratacós en un Girona que competia a Primera Catalana. Van aconseguir l'ascens i el desembre de 1999, a Tercera, els van acomiadar perquè el club va confiar en un projecte, Constel·lació Esportiva, que va acabar fracassant. Li va saber greu tenir una sortida com aquella?

Jo del Girona no en puc dir res de dolent, al contrari, va ser el club on va començar la meva carrera com a futbolista! Allò van ser circumstàncies del futbol que solen passar de tant en tant. Si el projecte els hagués sortit bé, haguessin estat encertats en la seva decisió...

Com s'ho fa un noi de 17 anys per enlluernar el Barça amb només una temporada a Montilivi?

Home, que en aquell temps jugués a Segona B amb només 17 anys ja volia dir alguna cosa. També vaig anar a la selecció espanyola; de fet, l'any 1979 vaig anar al Mundial sub-20 on es va donar a conèixer Maradona! Jo era un jugador de treball, d'agressivitat... ara seria complicat trobar algú semblant. Era un marcador a l'home i això ara ja no es porta. Més endavant el joc va evolucionar i vaig acabar essent un home més ofensiu. Tenia molta resistència física i em passava els partits pujant i baixant.

Va ser difícil de pair l'interès del Barça? Li ho dic perquè amb 17 anys estava a punt de canviar-li la vida!

La veritat és que va ser tot tan ràpid! No te n'adones fins que han passat uns anys. Havia fet la pretemporada amb el Girona, amb en Gatell d'entrenador, i al club també hi havia en Xavi Agustí. Suposo que al club ja li anava bé que un nano jove despuntés per poder-lo traspassar i fer diners. Aquella temporada a Segona B vam fer una bona campanya i a l'estiu vaig poder anar al Barça. Vaig passar d'estar treballant a l'estiu a Fruites Danés a jugar a Segona B amb el Girona, passar per la selecció espanyola, fitxar pel Barça i veure de ben a prop aquells jugadors que fins aleshores només havia conegut en cromos. A Barcelona a vegades ens entrenàvem amb els del primer equip, amb en Sotil i tants d'altres, i la veritat és que va ser tot molt maco.

Al Barça m'imagino que el seu repte era arribar al primer equip. Però no va poder ser.

Una vegada ho veus t'adones com són les coses. Jo vaig tenir la sort d'arribar allà. Tenia força, velocitat, agressivitat, però també era conscient de les mancances que tenia. Quan vaig veure que no tenia possibilitats de jugar al primer equip van cedir-me al Recreativo. I va ser complicat, perquè mai havia sortit de Catalunya, i quan encara no tenia 20 anys vaig anar-me'n a Huelva, en un equip amb gent molt veterana.

Vaja, com si li hagués tocat fer la mili abans d'hora!

La mili la vaig fer un any després, però ja hi vaig arribar curtit.

Anys més tard, després d'haver ascendit el Girona a Tercera i de viure la Copa del Rei del Figueres (2001-02), va tornar al Barça per entrenar el filial al costat de Pere Gratacós. Hi havia molta diferència en la manera d'entendre el futbol i de treballar, entre els jugadors que es va trobar a les seves ordres i els qui van ser companys seus de vestidor en la seva època de futbolista?

Sí, hi havia canvis en la condició física i tècnica. Ara mateix els jugadors estan molt més avançats. Anys enrere els entrenadors no et formaven. Tu anaves i t'havies de guanyar el lloc i eren més els companys els qui t'indicaven què fer en cada situació. Els entrenaments d'abans no estaven fets perquè aprenguessis, eren fets per tema físic més que formatiu. Ara els entrenadors estan molt més preparats i formen futbolistes.

Home, així vostè i Pere Gratacós poden apuntar-se un gran mèrit: van formar Leo Messi!

(Riu). La veritat és que aquest ja venia format! A més, difícilment aquesta mena de jugadors es poden formar. Va ser un privilegi tenir-lo. Era juvenil de primer any i ja es veia el seu potencial, per això el vam fer debutar a Segona B. N'hi havia d'altres que també despuntaven, però la seva progressió ha estat única. És un guanyador, és intel·ligent sobre el camp per saber què ha de fer... té nassos que tinguéssim a les nostres mans el número u del món i n'estic molt orgullós, d'això. Al Barça també vam treballar amb gent com Tortolero i Manga, ara al Girona, o Verdú, que milita a l'Espanyol.

Al filial del Barça vostè ja no compaginava la banqueta amb la faceta de jugador, però al Girona sí. Com va anar que Pere Gratacós li ho proposés?

Això ja havia començat abans, al Roses. Jo aquella època volia seguir jugant, tenia diverses ofertes, però en Pere, a qui conec des que vam començar a viure junts a Barcelona el meu primer any allà, em va oferir anar a Roses per fer d'entrenador i jugador. Vam estar-hi dos anys, ens ho vam passar molt bé, i després va arribar l'opció del Girona. De fet, ja ho hauríem pogut fer un any abans, però no ho vam veure clar. Al final sí que vam anar a Montilivi i vaig jugar els dos anys de Primera Catalana, celebrant l'ascens a Tercera l'any 1999, després de quedar primers a la lliga amb molta gent de la casa.

Amb Gratacós també va estar a la banqueta del Figueres i de la selecció catalana. I ara què? Esperen ofertes?

No, no (riu). En Pere està treballant en un projecte per treure jugadors joves de l'Àfrica, una cosa molt engrescadora. Jo, per la meva banda, sóc fill únic, tinc els pares grans, i haig d'estar per la família. No puc fer desplaçaments llargs i mato el cuc entrenant el Cabanes o al futbol base del Peralada.

Tornant a la seva etapa de jugador: Logronyo va ser on més feliç va ser?

Sí, potser sí. Vaig sortir del Barça Atlètic fent una temporada molt bona en un equip on hi havia Calderé, Fradera, Covelo... Era moment de marxar i va sortir l'opció d'anar a Logronyo, també a Segona A. Allà vaig celebrar l'ascens a Primera i jugant a l'elit amb Sarabia, Quique Setién, Ruggeri, Abadía... Hi havia dues penyes, la Lotina i la "Cheni Comas", així, amb "ch", perquè sentien que em deien "Seni, Seni", però no ho van saber escriure. Van preguntar-me si m'importava i els vaig dir que ja m'estava bé ser per ells en "Cheni".

Segueix el Girona?

Sempre que puc, però no he anat gaire al camp pels meus compromisos amb el Cabanes o el futbol base. Però espero que superin aquesta situació d'ara i que vagin cap amunt.