"Ja tenim equip", devia pensar més d'un al final del partit. En aquest món tan boig com apassionant com és el futbol, el que mana són els resultats i ahir un solitari gol de Dorca va donar la primera victòria de la temporada i, de passada, van fer oblidar, almenys per uns dies, tota la mala maror que s'havia generat després de la desfeta en Copa contra el Celta. Els tres punts ja són al sac. El bon joc, pot esperar. Un equip que és cuer, que ha encadenat cinc derrotes consecutives i on els jugadors ?giren l'esquena al seu entrenador. Qui no vol un rival d'aquestes característiques al seu estadi? I més quan s'està necessitat d'una victòria urgent per a calmar un entorn enrarit i una afició encesa. Ahir a Montilivi, el Castelló reunia totes aquestes característiques i el Girona el va deixar escapar viu. El president Gusó examinava amb lupa Cristóbal Parralo, que sabia que podia està dirigint el seu últim partit. No va ser així i Dorca va allunyar el Girona d'un infern d'on no surt el Castelló.
Cristóbal Parralo era conscient que encarava un examen final a vida o mort. Sabia que a la llotja, el braç executor del president Josep Gusó estava calent, tal com havia advertit durant la setmana. La mateixa sensació passava pel cap de David Amaral, tècnic del Castelló, que amb un bagatge més pobre que els gironins tenia ja l'ultimàtum de la directiva castellonenca sobre la taula. Amb aquest escenari, Cristóbal va apostar per provar el tercer lateral esquerre de la temporada. Ahir l'escollit va ser Jose, que va desplaçar Galán a la dreta i Migue a la banqueta. Sarmiento i Almirón eren les altres novetats en l'onze. Després de la decepció i els crits de dimecres, la missió dels gironins era doble, guanyar i convèncer. La victòria era urgent i el bon joc, potser no tant, per aconseguir el perdó de l'afició. Jugadors i tècnics eren conscients que un gol matiner calmaria els ànims i posaria de cara un partit qualificat per tothom de final anticipada. Sarmiento i Kiko Ratón, sense sort, ho intentaven. L'argentí era l'únic que mostrava certa dosi de perill.
El partit entre l'últim i el tercer per la cua avançava entre badall i badall i només el sorprenent canvi de Pol per Toño va engrescar l'ambient. Mentrestant, sobre la gespa, l'àrbitre encenia els nervis dels aficionats locals amb faltes i faltetes que van provocar, a la mitja part, que cobrís les esquenes tants als jugadors com a la llotja.
L'angoixa començava a voleiar pel cel de Montilivi i Dorca va decidir que ja n'hi havia prou. Feia temps que buscava el gol i el garrotxí el va trobar ahir en una rematada seca des de la frontal que, després de tocar alguna cama, va fer inútil l'estirada de Lledó. Quan més falta feia. Immediatament després, Kiko Ratón i Sarmiento, evidenciaven que eren els millors minuts del Girona. S'havia fet el més difícil i calia estacar la ?victòria en curt. Aferrar-s'hi com fos ?perquè no s'escapés. I el Girona ho va fer. Només un possible penal a ?Jonatan Valle va fer témer el pitjor.
Al final, la comunió que tant desitjava Cristóbal Parralo va arribar i el públic present va acomiadar els protagonistes amb una ferma ovació. L'esforç donava fruits set jornades després. És la primera victòria i cal seguir millorant per no haver d'esperar a sumar-ne una altra. La propera cita, diumenge a Los Pajaritos.
