GIRONA | A.A.
La temporada 1990-1991, el jove equip del GEiEG que la campanya anterior s'havia proclamat campió d'Espanya juvenil a Salt va militar a la màxima categoria del bàsquet femení estatal. Ara, divuit anys més tard i a pocs dies de poder tornar a veure un partit d'elit a Girona amb l'Argon, la capitana d'aquell equip, Sandra Ventura, ens explica com va viure aquella experiència a la Primera Divisió (ara Lliga Femenina 1) amb Sílvia Font d'entrenadora i amb el fitxatge obligat de la iugoslava Slavica Slijepevic.
Recorda com va ser aquella temporada a la màxima divisió?
Sí. Recordo que només vàrem estar-hi un any, però l'experiència va ser inoblidable. Com a jugadora és el màxim a què pots aspirar i l'experiència va ser molt bona, encara que durant tota la temporada només vàrem poder guanyar dos partits.
Només es van mantenir un any; què va passar?
La filosofia del GEiEG, de club amateur i de tenir gent de casa, va fer que només agaféssim una jugadora estrangera, obligats per la Federació Espanyola de Bàsquet, que exigia tenir almenys una jugadora de fora. Així vam haver de fitxar Slavica Sijepevic, que ni de bon tros era la millor que oferia el mercat.
Han hagut de passar 18 temporades per poder tornar a tenir bàsquet femení d'elit a Girona. Per què tant de temps?
Al bàsquet femení encara li falta molt, no sé què s'hauria de fer perquè la gent, la federació i els mitjans de comunicació s'adonessin que les dones també sabem jugar a bàsquet, encara que no destaquem com els homes. Malauradament però aquesta és la realitat, no cal resignar-se, perquè sempre serem el segon plat.
Creu que la gent de Girona hauria de valorar més aquest esport?
Aquí a Girona la gent no ens valora. Espero, i ho dic de tot cor, que ara l'Uni pugui tenir gent en els partits a Fontajau.
