GIRONA | A.A.
El 1968 Girona va ser escollida com a seu organitzadora del preeuropeu de bàsquet femení i el fet que el club promotor, l'EiD Girona, no tingués equip, en va fer crear un mitjançant una selecció de jugadores de Blanes, Palamós i Sant Pau de Segúries. Després del campionat, l'equip es va mantenir i en dos anys marcats pels resultats positius l'EiD va aconseguir l'ascens a Divisió d'Honor. Amb Mateu Pell a la banqueta, l'equip es va mantenir dues temporades (70 i 71), però després de baixar a Segona la manca de patrocini va conduir-lo a la desaparició.
En una època on no hi havia gaire diversitat esportiva, quin paper tenia el bàsquet femení?
El bàsquet femení mai ha estat un esport de primer plat. Quan jugàvem a Girona el pavelló de la Devesa mai s'omplia i de fet a fora també costava molt trobar pavellons plens.
El bàsquet també ha anat evolucionant al llarg dels anys. Com ho recorda?
Abans tècnicament s'entrenava d'una forma diferent. Cada jugadora tenia una posició pràcticament fixa i, en canvi, ara tothom pot jugar a més d'un lloc. El joc no era tan agressiu, ni tan vistós. Ara les jugadores es mouen molt més que nosaltres abans. La tècnica dels entrenadors també ha canviat molt, i en la nostra època no hi havia ningú que cobrés.
Com recorda l'experiència de poder formar part d'una plantilla d'un equip de Primera Divisió?
Nosaltres érem un equip atípic. Vàrem pujar perquè vàrem suar molt la samarreta. Totes érem molt amigues i companyes dins i fora de la pista. Quan anàvem a jugar a fora hi anàvem amb el cos tècnic i la família. Era com una petita excursió amb els amics i la família, amb l'excusa d'anar a jugar.
Quin futur li espera, a l'Uni Girona?
És complicat, però pot tenir molt de futur. S'ha aconseguit fer una base molt important, hi ha unes persones que treballen molt i, tenen una gran entrenadora com és l'Anna.
