´Quan vaig arribar només pensava complir el contracte i tornar a Bilbao´

Exjugador del Girona (1966-67)
Seguidor irreductible de l'Athletic, aquest bilbaí de 72 anys va aterrar a Girona el 1966 procedent de l'Indautxu. La primera impressió que es va endur de la ciutat no va ser bona. Només pensava a anar-se'n quan acabés el contracte. Però encara hi viu.

Al Girona només hi va jugar una temporada, la 1966-67, perquè després d'aquell any amb Pujolràs de tècnic, quan va saber que en el següent retornava Aldecoa, va fer tot el possible per sortir-ne. No va tornar, però, a Bilbao. Del Girona va anar al Lloret, d'allà al Calella i de nou al club selvatà, on es va convertir en un dels jugadors més populars i fins i tot, el 1975, li van dedicar un homenatge amb motiu de la seva retirada. Resident ja des de feia temps a Girona, s'hi va quedar a viure i va iniciar aleshores una notable carrera com a tècnic: Pontenc, Anglès, Lloret, Hostalric, Olot i Palamós. En total, a les banquetes va aconseguir 7 ascensos.

Què hi fa un basc com vostè, que va arribar a Girona fa més de 40 anys sense saber-ne res, encara instal·lat aquí?
Algú em va dir que Girona tenia mala entrada, però pitjor sortida, i la veritat és que, d'entrada, no me'l vaig creure, però va acabar tenint raó. Li admetré que quan vaig arribar i vaig veure la ciutat només pensava a complir els dos anys de contracte que havia firmat per tornar-me'n. Però ja ho veu, aquí estic i ja no me'n penso moure.
Com va anar el seu fitxatge?
Va ser, com ho diria... una qüetió d'insistència per part del Girona. Jo jugava a l'Indautxu, que era un filial de l'Athletic, i també havia estat en d'altres clubs bascos. Ja pensava a retirar-me i dedicar-me a treballar i a la família. Però va arribar l'oferta del Girona, just quan la meva dona acabava de tenir el nostre fill. Els vaig dir que per venir cap aquí els posva una condició: que em trobessin feina. És clar, d'entrada els va semblar molt difícil, perquè em van dir que les coses, a Girona, no estaven per fer volar cohets. Vam quedar, doncs, que res de res. Després em va venir a buscar el Jaén i els vaig dir el mateix. Com que tampoc em van donar feina, vaig quedar-me a casa. Fins que finalment el Girona em va tornar a trucar per dir-me que m'havien trobat feina.
S'embolica la manta al cap, i cap a Girona.
Sí. Al principi vaig viure en un hotel que hi havia davant l'Ajuntament, mentre buscava pis. Quan el vaig trobar, van venir la meva dona i el fill. És clar, d'entrada, l'ambient que em vaig trobar a la ciutat no m'agradava gens. Estava acostumat a un altre ritme de vida, allà a Bilbao. A les tardes, per exemple, potser anàvem a prendre alguna cosa; en canvi, aquí s'acabava l'entrenament i tothom marxava cap a casa! Pensava: "ostres, tant de temps que m'hauré d'estar aquí!". Amb el temps, però, vaig trobar un bar per allà la plaça dels cines on anaven alguns jugadors. Allà va ser on un em va dir que Girona tenia mala entrada i pitjor sortida.
A Girona va trobar-se un vestidor amb molta gent d'aquí: Xavi Agustí, Blanquera, Coll, Moi, Isidre Sala... Com s'hi va adaptar?
Tothom em va rebre molt bé. Sóc una persona oberta. M'agrada parlar i fer-me amb la gent, no cal que em treguin les paraules.
Va conèixer el bo i millor del futbol gironí! Hi havia bon ambient en l'equip?
Sí, sí. Jugàvem a Vista Alegre i estavem bé. Amb l'únic que m'he vist alguna vegada ara últimament és amb en Xavi Agustí. Jo solia anar a fer la partida al casal de jubilats de Poeta Marquina i ell a vegades era en un bar d'aquella zona.
Al Girona, però, no va jugar tant com hauria volgut...
Home... vaig jugar bastant. És veritat que no tot el que hauria volgut. Jo vaig arribar aquí sense gaires hores de vol fora de casa i en l'equip hi havia jugadors que en duien moltes. Jo era central, però em posaven al mig camp, no era algú per anar pujant i baixant contínuament. Era més estàtic. A mig camp, en canvi, no m'hi trobava tan còmode. Em sentia bé fent de central amb en Sala.
Acaba el primer any de contracte però, com que s'assabenta que torna Aldecoa a la banqueta, se'n va.
Hauria tornat a Bilbao, però va venir-me a buscar el Lloret. Jo a Aldecoa ja el coneixia i no ens enteníem. A Lloret vaig comprar-hi un pis i vaig obrir un negoci de llibreria, tot i que al camp d'un temps me'l vaig deixar. Vaig acabar-me venent el pis de Bilbao i instal·lant-me definitivament ja a Girona.
Els seus dos germans van arribar a Primera, però en canvi vostè no. Gelós?
No, i ara! Un havia estat a l'Athletic i al Deportivo, i també al Mallorca. L'altre va estar molts anys al Saragossa, en l'època dels Magnífics. Diuen, no ho dic joc, diuen, que el millor dels tres germans era jo, però ja ho veu, ells van arribar a Primera i jo no. De mi deien que era el més tècnic i el que tenia millor visió de joc. Vaig tenir una oportunitat per anar a Primera, perquè em va venir a buscar el Mallorca, ja que el seu central se n'anava a final de temporada. Sap què va passar? Que al final el jugador es va quedar i tot se'n va anar en orris.
Un cop acabada l'etapa de jugador, va fer d'entrenador a molts equips de les comarques gironines. Ho va gaudir?
Sí, molt. Em deien que era un entrenador dictador.
Vaja, un altre Aldecoa!
No, no, jo tenia una altra forma d'actuar. Era autoritari, sí, però després del partit podia anar tranquil·lament a prendre una copa amb els jugadors. Ara, el dia de partit no volia cap directiu al vestidor, i als jugadors els tractava de vostè, per mantenir la jerarquia i posar distàncies a l'hora de treballar. Les coses les posava clares d'entrada.
Segueix el Girona?
No vaig al camp, però quan el fan per televisió no me'l perdo. Aquest any serà complicat. Vol que li digui una cosa? Aquest Cristóbal que tenen d'entrenador a mi no m'acaba de fer el pes. Però vaja, a veure si tenim sort i ens en sortim. També em fa patir, i molt, l'Athletic. En sóc un seguidor apassionat.