MARC VERDAGUER
És evident que per ser seleccionador no cal haver nascut en el mateix país on es treballa. Fabio Capello dirigeix Anglaterra i gairebé ningú ho veu malament. Ara bé, agafar l'exemple del tècnic italià per defensar l'arribada de Johan Cruyff a la banqueta de Catalunya és fer trampes jugant al solitari. No són dues situacions comparables. A dia d'avui, la selecció catalana no juga partits oficials, el seu paper no és competitiu, sinó simbòlic. I és aquí, en el terreny dels símbols, on la Federació Catalana s'equivoca escollint l'holandès. El problema no és que Cruyff hagi nascut a Amsterdam i no a Osona. Ni tan sols que Cruyff no parli català després de més vint anys al país. El problema és que no el parla perquè no vol. Són coneguts els seus comentaris despectius cap a una llengua que ni tants sols va voler que el seu fill, nascut a Barcelona, aprengués a l'escola. Si fa una dècada Catalunya hagués competit oficialment, amb necessitat de guanyar partits, Cruyff hauria pogut ser una bona opció, però si la selecció catalana ha de seguir únicament simbolitzant un sentiment de país en aquesta banqueta l'holandès no hi fa res. Si el que volien era un fitxatge mediàtic, ja el tenen, però a canvi de marcar-se un gol en pròpia porta.
