MADRID | EFE/DDG
L'Alcorcón, un modest de Segona Divisió B, va conduir el projecte faraònic de Florentino Pérez al primer daltabaix de la temporada (1-0), tancant dignament al Bernabéu l'exhibició de l'anada i ampliant la mala imatge madridista en una Copa del Rei que no guanya des de 1993. L'afició del Bernabéu ha perdut la paciència amb Manuel Pellegrini. Avergonyida davant la històrica desfeta davant un clàssic del futbol madrileny de base, l'empenta amb el qual va recolzar d'inici als seus jugadors va acabar en indignació contra el tècnic xilè. Els seguidors madridistes van demanar, amb mocadorada, la seva dimissió. L'esperit històric de les remuntades al Santiago Bernabéu es va rebaixar a la seva màxima essència. La màgia d'aquelles nits europees la va voler traslladar el Reial Madrid a un partit davant un Segona B davant el qual necessitava remuntar quatre gols després de protagonitzar en l'anada un dels enfrontaments més enrojolants de la seva història.
Pellegrini es va encomanar a Kaká, que ho juga tot i demana un respir, però es va oblidar de col·locar al seu voltant jugadors que donessin dosis de fe a un enfrontament heroic. No va encertar amb el seu plantejament. Va errar amb l'onze titular. Va sacrificar la possibilitat de situar Marcelo com a lateral de llarg recorregut i va situar Lass Diarra en defensa, deixant Mahamadou Diarra i Fernando Gago per construir futbol. Cap dels dos va estar a l'altura en el present davant un Segona B. Sense confiança, no van donar la velocitat necessària al joc que demandava la presència de tres davanters. Són jugadors que queden assenyalats. Un daltabaix de tal magnitud cobra víctimes. Les primeres van ser Drenthe, Metzelder i Guti. Ahir va ser Pellegrini qui va ubicar malament les seves peces sobre la taula. Amb Xabi Alonso a la graderia i Granero en l'oblit, quan el seu futbol necessitava un creador.
Però res treu mèrits a l'exhibició de l'Alcorcón. El futbol actual demostra que cap enfrontament és fàcil de guanyar. L'evolució física i tècnica en qualsevol divisió, més els conceptes futbolístics de Juan Antonio Anquela, van mostrar a un equip ordenat. Fidel a un sistema. Allunyat de la por escènica que fa passar de jugar davant 3.000 espectadors a fer-ho davant 79.500.
No es van acovardir ni amb la sortida en tromba madridista. En un obrir i tancar d'ulls l'empenta de la grada es va transformar en xiulets. Al moment que perdia pilotes Gago, que Van Nistelrooy no arribava a pilotes en profunditat, a anys de llum d'un bon to físic. Quan el desordre blanc convertia el partit en un xoc digne de Segona B, on la puntada de peu amunt i la falta de construcció es van imposar davant un Bernabéu que no creia el que veia.
L'entrada en escena de Van der Vaart, el jugador que més dignitat ha tingut a l'eliminatòria en el Reial Madrid, va canviar la de cara al seu equip. Després de la represa les arribades a l'àrea rival van acabar en trets i l'Alcorcón va anar retrocedint metres segons acusava l'esforç físic guiat per la il·lusió. Ni el gol de Van der Vaart, amb un cop de dreta ajustat des de la frontal, va moure del seu seient el xilè i l'afició madridista ja corejava amb "olé" cada toc de pilota del rival.
Se'n va anar l'Alcorcón amb la major alegria de la seva vida del Bernabéu. Celebrant l'accés com la consecució d'un títol. Llançant el seu nom al món en una reivindicació del futbol modest. El triplet haurà d'esperar.
