GIRONA | MARC VERDAGUER
Caula fa anys que entrena i veu amb més normalitat dirigir en l'elit tot i que la realitat ho converteix en un cas únic.
No se sent sola a les banquetes?
No, no... Tampoc et fixes gaire si a la banqueta de l'altre costat hi ha un home o una dona. No crec que el meu cas es pugui qualificar d'estrany, però sí que és cert que hauríem de tenir l'ambició que hi hagués més dones. La temporada passada, en Lliga Femenina 2, estava molt més repartit. En tot cas no ve d'aquest any, crec haver llegit que en tota la història de la Lliga Femenina 1 només hi han entrenat la Carme Lluveras i la Sílvia Font.
Lluveras i Font serien dos referents?
Crec que un bon camí per a la normalització seria no pensar tant si és una dona o un home. A mi els tècnics m'agraden per com fan jugar els seus equips o per com es relacionen amb les jugadores, no per si són homes o dones.
Ser dona li ha portat avantatges o desavantatges a les banquetes?
Espero que ni una cosa ni una altra. Crec que no hauria d'influir en la valoració de la nostra feina. Com tot a la vida ser dona et pot ajudar en algunes coses i ser home en altres, però no crec tingui una influència directa en els resultats.
Veig que no ho veu com una situació estranya tot i ser l'única.
No. Potser perquè és la meva experiència. Sempre he entrenat i jo ho veig natural i respecte a l'altra gent quan començava, de més joveneta, sí que vaig haver de sentir algunes coses grosses però ara és tot molt normal.
La constant presència mediàtica de l'actual directora general del Ros Casares, Carme Lluveras, pot fer pensar que és més o menys habitual que una dona entreni els principals equips de Lliga Femenina 1. Res més lluny de la realitat perquè, en els últims anys, només Lluveras i la catalana Sílvia Font han dirigit equips de la màxima categoria i, sense anar més lluny, aquesta temporada només hi ha una entrenadora a la lliga: Anna Caula. La gironina és l'única dona que ocupa una de les catorze banquetes de Lliga Femenina 1 i la resta: tretze entrenadors homes. Ni els principals equips de la lliga -Ros Casares (Isma Cantó), Salamanca (Jordi Fernández) i Rivas (Javier Fort)- ni els més modestos i que miren cap a casa -Canoe (Iván Tenes) o Estudiantes (Javier Lombardi)- s'han atrevit a fer el pas de posar una dona a la seva banqueta. Fins i tot l'actual cuer, Eivissa, va intentar superar la seva reducció de pressupost donant el càrrec a un tècnic de cert prestigi en el bàsquet masculí però sense experiència en el femení: l'exajudant de Sergio Scariolo a a la selecció espanyola Jenaro Díaz.
Anna Caula és un clar exemple d'entrenadora que creix a mesura que el seu club, l'Uni Girona, es fa gran. Després de la fusió que va crear l'actual club, l'entrenadora gironina va treballar en el bàsquet base (amb diferents èxits en campionats d'Espanya) fins que la temporada passada va passar a dirigir el primer equip a Lliga Femenina 2. Abans, en la segona categoria del bàsquet espanyol, l'Uni havia estat entrenat per dos homes: primer Dani Perdiguero i després, Carles Coromina.
Un clar exemple que trobar-se una entrenadora a Lliga Femenina 1 no és un fet habitual és que Laura Camps, veterana aler de l'Uni Girona amb molta experiència a la competició, no havia estat mai entrenada per cap dona fins que va arribar aquest estiu a Fontajau. Ni a l'UB Barça, ni a la Universitat de Florida, ni al Cadí, ni a Salamanca, ni a Rivas. Enlloc. Camps no ha estat entrenada per cap dona en una situació que es repeteix pràcticament per a tota la plantilla de l'Argon, amb, segurament, l'única excepció de Laura Antoja, que va treballar amb Sílvia Font al Barça, amb qui va guanyar una lliga.
