No va arribar a Vista Alegre excessivament jove. Havia començat al Figueres i després de passar per altres equips va ser jugant amb l'Anglès quan l'Avi Julià li va veure condicions per fer el salt a un Girona que intentava mantenir-se en una exigent Segona Divisió. No ho van aconseguir més enllà d'aquella primera temporada, però Ymbert ja no deixaria de formar part del món del futbol gironí: hi seguirà vinculat tota la vida com a porter, entrenador o directiu de l'Agrupació de Veterans.

El 2 de julol de 1950 un equip hongarès va jugar un amistós a Vista Alegre. Vostè, que va jugar una part d'aquell partit, recorda un davanter que va fer tres dels quatre gols de l'Hongària (4-4)?

Sí, és clar. Era en Kubala. Ara no recordo si em va fer cap gol, però recordo que intentava marcar de córner directe. I ho sabia fer. Era una gran jugador, després d'aquells partits molts es van quedar a jugar amb el Barcelona. Eren molt bons, no només en Kubala, sinó d'altres que després també van fer una gran carrera. En tinc una foto amb tots junts, els jugadors del Girona i de l'Hongària.

Tot just acabava d'arribar al Girona. Hi va jugar en una Segona Divisió molt exigent. No s'hi van poder mantenir més enllà d'aquell seu primer any.

Sí. Estàvem a Segona Divisió. Primer vaig tenir l'Hilario Marrero i després en varen passar molts altres, d'entrenadors tant a Segona com a Tercera. Jo venia de Figueres i ja em vaig quedar aquí a la pensió. El mateix que ara, però en pobres. Només entrenar al matí a Vista Alegre i després tota la colla, a presumir de tenir espardenyes; vambes, que en dieu ara. Els dijous ja marxàvem per anar a jugar els partits de Segona a llocs com ara Burgos.

Anar i venir de Figueres no era possible l'any 50, oi?

No, no. Ara pots trigar mitja hora per anar de Girona a Figueres, però abans era molt més complicat, no hi havia transports. Estava mesos sense anar-hi. Si el meu pare em volia veure havia de baixar a Girona a veure els partits.

De Segona van baixar a Tercera aviat, no va pensar mai a marxar a un altre equip?

Un any ens van a venir buscar tres jugadors del Girona per reforçar el Sant Celoni en un partit amistós de Festa Major contra el Barcelona. Quan va acabar el partit ja se'ns volien quedar a tots tres, però l'únic que va acceptar jugar amb el Sant Celoni va ser El Zurdo (García Bancells) a canvi d'una moto Guzzi. Jo vaig tenir alguna oferta per anar a jugar a Andalusia, però vaig dir que no i l'únic dels tres que va fer el salt va ser en Quico Armengol. Va fitxar per un Primera Divisió, Alacant, i va fer carrera a equips com el Gijón.

Però l'Armengol es va passar la vida treballant en una carnisseria. El futbol no donava els diners que reparteix ara...

Ell va fer més diners que la majoria de nosaltres i, a més, va treballar sempre. Quan jugàvem treballava a la fàbrica d'embotits de Can Boada. Ell no va deixar de treball mai.

Em referia que jugant ara uns anys a Segona Divisió, o a Primera com va fer l'Armengol, es guanyarien bastants més diners.

Sí. És clar. En guanyàvem 10, 15, 20 o el que fos, però a més teníem la pensió de franc. Havies d'acabar treballant, però eres un afortunat per jugar a futbol. Potser no vaig fer gaires diners en el futbol, però després de tants anys jugant i entrenant vaig fer molts amics i era conegut per tota la província.

I sense atrevir-se a marxar de Girona.

Sí, també vaig tenir una proposta del Mallorca a través d'un amic meu, abans tot anava per les relacions. No vaig ser atrevit. Havia de ser més valent, però jo vaig posar una mica de seny, ja festejava i vaig acabar treballant. Abans havia estat cinc o sis anys fent vida professional, només entrenar, pensió i anar a passejar al Royal. No sortíem gaire, en aquella Girona de l'any 50 no hi havia gairebé res.

Deixa de jugar i comença a entrenar a Cassà. Va voltar anys per les banquetes gironines.

Amb en Benjamí Colomer vaig entrenar dos anys el segon equip del Girona, el Deportiu. Saleta, en Vivolas de Santa Coloma, en Ferrer de Portbou, el porter Martínez... Molts jugadors que jo vaig entrenar en aquell segon equip van jugar amb el Girona. En Lluís Pujolràs era l'entrenador del Girona i jo, a vegades, l'ajudava. Després vaig entrenar a molts altres llocs i això volia dir que anaves deixant amistats per tota la província. Diners? Potser no, però a mi em coneixia mitja província. A Figueres, a Roses, a l'Escala, a la Cellera, a Germans Sàbat, al Bisbalenc... tot això ho he voltat tot. Després anàvem amb els veterans i la gent coneixia aquest o aquell que havia jugat al Girona,però a mi em coneixia tothom perquè entrenant, encara que siguis el rival, fas relacions.