Ningú s'hauria jugat res, fa només un mes, que el Girona a hores d'ara estaria a set punts del descens i en una comodíssima desena posició. El moment de forma del conjunt de Narcís Julià és espectacular i la victòria d'ahir a Castàlia davant el cuer va servir per propulsar definitivament l'equip en la classificació. Un triomf que va arribar a còpia de molt d'ofici, llaurat en una grisa primera part i materialitzat per Moha al començament de la represa. Els tres punts catapulten els gironins a la zona mitjana de la taula, amb 36 punts i, al mateix temps, sentencien definitivament el primer rival en la lluita per la permanència en una jornada rodona per als interessos gironins. És el moment de sacsejar la competició i d'agafar un bon coixí per evitar qualsevol mal tràngol al final i el Girona ho està fent de fàbula. Tretze punts de quinze possibles és un bagatge a l'abast de ben pocs i, de la mà de Narcís Julià, el Girona veu més a prop la salvació.
De ben segur que no ha de ser fàcil encarar un partit de les característiques del d'ahir. Al davant un equip que, tot i ser el cuer des de fa moltes jornades, no volia deixar escapar una de les últimes oportunitats d'aferrar-se a la lluita per la salvació. Per a Narcís Julià, potser, era més important aconseguir que els seus homes es mantinguessin desperts i amb la mateixa mentalitat mostrada les últimes jornades. No era partit per fer bogeries i el Girona n'era plenament conscient. Encomanats a la filosofia de prioritzar la defensa per damunt de l'atac, els jugadors gironins, tal com van fer a Irun, van saltar a la gespa a mantenir la porteria a zero i a esperar la seva oportunitat. En canvi, el Castelló, necessitadíssim, de seguida va apropiar-se de la pilota tot intentant crear perill a la porteria de Jorquera, bàsicament des de la banda dreta, de la mà de Palanca. Les tímides envestides locals, que consistien simplement a buscar el gegant Ulloa a l'àrea, eren reduïdes amb relativa facilitat per la defensa gironina. L'afició, tipa, es començava a impacientar i, descontenta, va acomiadar els seus jugadors amb xiulets a la mitja part. Era el que volia Julià. El Girona havia sabut anul·lar l'empenta castellonenca fer passar els minuts fins que aconseguir que l'ambient comencés a enrarir-se a Castàlia. "En tindrem alguna", devia dir Julià als seus homes al vestidor durant el descans.
I així va ser. Contingut el primer quart d'hora de mitjos intents d'aproximar-se a l'àrea de Jorquera, el Girona va mossegar. Va ser un dels homes més en forma de l'equip, Moha, que va recollir una excel·lent assistència de Peragón i va superar el porter Lledó amb un magnífic xut creuat. El partit s'amotllava al guió dissenyat per Julià es posavamolt de cara. Els poc més de 3.000 aficionats que s'havien aplegat a Castàlia esclataven en contra de la junta directiva local. Alguns xiulaven, d'altres s'ho prenien amb indiferència i resignació i, la resta, el mig centenar de seguidors gironins desplaçats s'ho passava d'allò més bé al seu racó. Només calia deixar passar els trenta-un minuts restants tal com s'havia fet, amb èxit, fins al moment.
Per si fos poc, el partit encara se li posava més coll avall al Girona quan Pedro Hernández va veure la segona targeta groga en fer caure Moha quan ja es plantava sol davant Lledó. Era el moment d'elevar al màxim exponent la filosofia de la solidesa defensiva que ha situat el Girona fins on és actualment. El cronòmetre manava la pressa i el Castelló, tot i jugar en inferioritat numèrica, no llançava la tovallola. Tot i això, Jorquera va haver d'aparèixer, salvador, per evitar que Aaron igualés el marcador.
L'entrada dels joves Toño i Aaron havia revitalitzat el conjunt local però el Girona tenia clar que calia matar el partit i ho va fer entre els càntics que reclamaven la dimissió de la junta directiva. En només un mes la permanència s'ha posat a l'abast. Qui ho havia de dir.
01:09
.jpg)
