Hores després de pujar al podi en un Europeu per segon cop en la seva trajectòria esportiva, Josep Lluís Blanco seguia ahir a Barcelona. Dues entrevistes amb televisions, un reguitzell de ràdios... El lloretenc estava desbordat, però content, molt content. Al vespre rebria un homenatge institucional a la seva població natal i, en un cap que no deixa mai de pensar, Blanco ja assegurava sentir-se fort per arribar als propers Jocs Olímpics al mateix temps que ja sabia com treure la vessant positiva del domini dels dos francesos a la final de diumenge: vol que Mekhissi i Tahri es converteixin en els grans atractius de la propera edició de la seva cursa "La Sansi".
Televisions, ràdios, diaris... un munt d'entrevistes. És més cansat això o intentar seguir els francesos a la final.
Home, seguir els francesos era el meu treball, era molt complicat perquè són els millors atletes d'Europa en obstacles de tots els temps i he tingut la mala sort de coincidir amb ells en la meva generació. Tot i això estic molt content perquè he estat el primer atleta espanyol en repetir una medalla en uns campionats d'Europa i amb la satisfacció d'aconseguir-la a casa amb tot l'ambient que hem creat i amb 40.000 espectadors a l'estadi olímpic.
Tàcticament ho va veure molt clar. Córrer al mateix ritme dels dos francesos hauria estat una bogeria.
En un campionat el més important és guanyar medalla. I, en el meu cas, el color em resultava totalment igual. En aquest cas ha estat bronze, fa quatre anys va ser plata. Crec que la plata de Goteborg va ser magnífica perquè era el meu primer podi en un gran campionat, però aquesta encara ha estat més especial. Sinceramenet, l'emoció de donar la volta a l'estadi, amb tots els meus amics allà embogits, quaranta-mil pesoness cridant el meu nom... Era increible. Hauria donat tres voltes més a l'estadi. És un gran èxit, vull donar les gràcies a tot l'equip que m'ajuda, perquè aquesta medalla és molt important, no només per mi sinó per tot l'atletisme català igual que la de la Natàlia (Rodríguez).
Quatre anys més tard de Goteborg torna a pujar al podi. Definitivament consagrat a nivell internacional?
Tinc molta experiència. Un dels avantatges que tenia a la final és que era el més experimentat, juntament amb Eliseo Martín. Ell, jo i Bob Tahri som els que tenim més experiència, el guanyador Mekhissi ja és ara campió d'Europa i subcampió olímpic a Pekín i va adquirint un currículum envejable. Ell i Tahri són alteles d'origen magrebí, els dos fa 1.92 i em treuen disset centímetres que això, es vulgui o no, es nota molt a l'hora de passar els obstacles. Són un relleu molt important a nivell de l'atletisme europeu i en els propers quatre anys estic convençut que lluitaran i guanyaran en els atletes africans.
S'havia de lluitar pel bronze.
Jo vaig decidir anar pel bronze. Al principi no ho veia clar i, a mitja cursa, em vaig girar i vaig veure que al darrere no hi havia ningú. Em vaig dir: "Sí, vaig últim!", i allà vaig ser quan vaig fer un canvi de mentalitat. Vaig anar endavant fins acabar tercer i cada cop passava a un atleta era increïble com cridava l'estadi. Sobretot en la darrera volta.
Tenia clar que els dos francesos no es deixarien enganyar i que tirarien ràpid de sortida?
Ho sabia. Era la seva oportunitat. Tot i que sé que no es porten gairebé entre ells, però estava claríssima que si feien una cursa ràpida com la que van fer, baixant cinc segons el rècord dels campionats pulveritzant el que hi havia que tenia 25 anys. Jo sabia que no podia fallar, tenia aquesta data marcada en vermell al meu calendari des de fa quatre anys. Era una oportunitat única en el meu estadi preferit. Va ser una cursa impresionat i, per sort, va sortir bé.
I a partir d'ara. Havia comentat diferents cops que volia passar-se a la marató després d'aquests campionats de Barcelona.
No, no... Per ara crec que he de pensar que he d'explotar una mica més els 3.000 obstacles perquè, si bé amb 35 anys tinc menys velocitat que gent jove, disposa d'una experiència que ara he tornat a demostrar amb molta sang freda aguantant a la cua del grup això vol dir que d'aquí un anys, en els Jocs de Londres, encara podré lluitar per una gran plaça.
Es veu arribant al 2012
Sí. Jo crec que sí. Si hem de ser sincers. Tinc 35 anys i estic a un nivell molt fort. La meva millor marca dels últims anys és la de la final (8:19.15) i és la meva segona marca de sempre. Vaig fer 8:12 l'any 2006 i aquest he tornat a baixar de 8:20 dos cops. A la final, la il·lusió de la medalla no em va deixar apretar en els últims 50 metres, sinó crec que hauria pogut fer 8:16 o 8:17. Però, abans d'arribar, et passen mil coses pel cap i desacceleres una mica.
Els anys no li passen factura?
He entrenat molt. La gent no ho ha sap però aquest hivern a Lloret no he parat. El meu dia era entrenar, menjar i dormir. No hi havia temps per a res més. I, a més, tinc la sort de tenir un gran equip al darrere. No es veuen però al darrere meu hi ha un grup de persones que em cuiden. Miren que el meu cos estigui bé, que no em costipi mai, que tingui sempre les plantilles preparades... Sense ells no ho hauria pogut fer, són molt importants.
Marc Verdaguer
