L

a memòria popular no sempre és justa. Hi ha protagonistes que no són recordats quan van acumular mèrits per passar a la posteritat. Li va passar a un davanter centre del Barça, nascut al poble de Santpedor, com Pep Guardiola, Jordi Vila, que va morir ahir a Ciutadella (Menorca), als 81 anys, on residia. Jordi Vila va ser un dels grans golejadors del Barça a principis de la dècada dels 50, el conegut com l'equip de les Cinc Copes. Un onze que manava Ladislao Kubala i que en la temporada 1951/52 va guanyat tots els títols possibles en aquella època: Lliga, Copa del Generalíssim, Copa Eva Duarte (Supercopa), Copa Martini Rossi i Copa Llatina, precedent de la Copa d'Europa.

Vila, un jugador molt fort físicament, va ser el 3r màxim golejador d'aquell Barça (19 gols), només per darrere de Kubala i César. Però el responsable que el nom de Vila hagi quedat amagat, és ni més ni menys que el cantautor Joan Manuel Serrat, un seguidor blau-grana de socarrel i que va dedicar uns versos d'una cançó nostàlgica, "Temps era temps", a una de les seves grans passions d'infantesa: el futbol. Serrat retrata la Barcelona de postguerra dels anys 40 i 50, amb les seves misèries i petites alegries, una de les quals tanca una de les estrofes, recitant una davantera formada per Basora, César, Kubala, Moreno i Manchón. Una formació que ha passat a l'imaginari col·lectiu a Catalunya però que no és la davantera del Barça de les Cinc Copes. En la temporada 51/52, el que jugava al costat de Kubala era Vila i no pas Moreno que només es va alinear en tres partits. Vila, ros i corpulent, sempre disposat a resoldre a l'àrea, va fer 10 gols a la lliga i 9 en la Copa del Generalíssimo, un en el 4-2 de la final contra el València a Madrid.

Per què Serrat es va oblidar de Vila? Hi ha dues teories. Una és que la mare del cantautor era aragonesa i que tenia simpatia per un Moreno que era de la seva terra. L'altra, que sembla més fiable, és que en la mètrica de la cançó no lligava Vila i que Moreno hi encaixava millor. Jordi Vila va participar en un homenatge que es va fer l'octubre al Camp Nou als supervivents del Barça dels 50, al costat d'altres mites blaugranes com Antoni Ramallets o Estanislau Basora. L'Alzheimer el tenia força castigat i va ser un dels seus fills, qui va recordar que "el meu pare feia anys que vivia a Menorca i un dia es va trobar amb Serrat allà. Li va preguntar la raó de l'oblit o del canvi. A ell el va tenir una mica enfadat uns quants anys. El Joan Manuel li va dir que la raó era per la musicalitat, tot i que el meu pare encara malfiava i es pensava que era per la mare del cantant... Jo no ho crec, la veritat".

Vila no va tenir sort al Barça. En acabar aquella fabulosa temporada, va ser operat de menisc el juny del 1952, que era una intervenció molt delicada a l'època. No va acabar mai de ser el mateix i va perdre el seu lloc de titular, ara sí, en benefici de Moreno que va fer una gran campanya amb 22 gols en 30 partits de lliga. Potser era quan Serrat anava al camp de Les Corts i la davantera que va inmortalitzar va ser la de l'exercici 52/53. Qui sap. En tot cas, Vila va deixar el Barça i va jugar en el València i en el Betis, sensa gaire fortuna, abans de retirar-se. Temps era temps.