El que fins fa poques setmanes només era un somni va camí de convertir-se en realitat. Si més no així ho diu la classificació, que mai enganya, que situa els de Raül Agné a la sisena posició amb 39 punts i en plena zona de play-off d'ascens a Primera. Una fita que comença a prendre més cos que mai després de la soferta victòria ahir a Vila-real davant el filial groguet. El Girona es va endur els tres punts en un partit dur, sacrificat i on segurament no va merèixer la victòria. Un d'aquells duels que de tant en tant s'agraeixen i que, si no estàs tocat per una vareta màgica com ho està el Girona, solen caure del cantó rival. Els blanc-i-vermells, amb el suport de 600 entregats seguidors a la graderia, en van fer prou amb un únic xut a porteria de Jandro per aconseguir la quarta victòria consecutiva i desfermar, ara sí, l'eufòria. L'asturià segueix en estat de gràcia i ja duu quatre jornades consecutives marcant. Tres temporades després, Vila-real va tornar a ser un camp talismà per a un Girona que s'ha guanyat el dret a somiar. I tant que sí.

Fidel a la seva idea i com a premi per la gran trajectòria que havia dibuixat l'equip les darreres vuit jornades, Agné no va tocar l'equip titular. Màxima confiança a un equip que havia encadenat per primer cop tres triomfs seguits. Al davant, un Vila-real B sense complexos còmodament instal·lat a la cinquena posició. Els castellonencs van demostrar ben aviat que no s'estaven de romanços i que no notaven la pressió de la nombrosa afició visitant. Hernán Pérez va provocar la primera intervenció salvadora de Santamaría, amb els peus, en una rematada a boca de canó. No seria l'única. El Girona no havia entrat al camp amb bon peu i, en pocs minuts, havia vist com Pérez i Falqué (m.5) perdonaven el primer. Una nova rematada del danès Bille seria el darrer avís dels locals. El Girona no en permetria més. El potencial ofensiu d'aquest equip és tan gran que és capaç de transformar la mínima acció de perill en gol. I així ho va fer. Justament després que Santamaría salvés el tercer gol cantat, Jandro, assistit de cap per Peragón, culminava una excel·lent acció per l'esquerra entre Moha i Bautista. Efectivitat del 100%. Com els grans. Com un aspirant a disputar el play-off d'ascens.

La rauxa dels joves jugadors locals va anar in crescendo i en poc més de deu minuts, en un començament de segona part espectacular, Falqué, per dos cops, Bordas i Nico, van posar a prova la porteria del Girona. El perill sobrevolava la porteria de Santamaría que veia com els seus companys havien perdut solidesa al mig del camp. El ruixat que queia era considerable però els de La Plana no tenien el seu millor dia. Per tallar la sagnia, Agné va donar entrada a Tébar i Chechu en el lloc d'Ángel i Peragón. No va ser la solució. Un xut de Costa, salvat per un volador Santamaría (m.72) i un cop de cap de Kiko (m.73), evidenciaven el patiment del Girona. El navarrès continuava sent l'autèntic protagonista del partit amb aturades que desesperarien també Costa i Pérez (m.77). Embotellats, ofegats i sense idees en atac, el Girona sofria un atac-i-gol. Era la joguina d'un Vila-real al qual només li mancava definició. El final semblava escrit. Alguna entraria...O no. Un lliure indirecte que l'àrbitre es va treure de la màniga va ser l'última acció de perill. El Girona agonitzava però va treure forces d'on on en quedaven per fer un darrer esforç, serrar les dents i defensar amb tot les darreres embestides locals. Als seguidors i a la banqueta ja no els quedaven ungles dels nervis. El pols contra el cronòmetre es va guanyar. I el partit també. El somni continua.