No és flor d'un dia. Definitivament el Girona està decidit a fer història i no pensa renunciar a la possibilitat que se li presenta de disputar el play-off d'ascens a Primera. La porta estava oberta, el Girona s'hi ha colat i no en pensa sortir. El caramel és massa gros. La trempera general que es va viure ahir a Montilivi va encomanar l'equip i el va guiar cap a la cinquena victòria consecutiva davant un Granada, atemorit de veure l'estadi ple a vessar i unes samarretes blanc-i-vermelles que no corrien sinó que volaven. Només així s'explica l'errada comprensible d'Íñigo López que Roberto Peragón, gat vell com pocs, no va desaprofitar el regal per donar els tres punts al Girona i impulsar-lo encara més a la classificació. L'autogol final de Siqueira va servir per evitar patiments majors i superar el goal average als andalusos. Deu jornades sense perdre -set victòries i tres empats- confirmen que el conjunt de Raül Agné ha deixat de ser un aspirant per convertir-se en un candidat clar a jugar la promoció.

La classificació fa goig. Més que això. Val la pena arrencar-la del diari, guardar-la a la capsa dels tresors o emmarcar-la al menjador. El Girona és cinquè a dos punts del quart. I el que és millor, no en té prou. Té gana i en vol més. Consolidats en play-off, encara queda muntanya per escalar. Dolça ascensió.

No ho havia ni confirmat ni desmentit i al final Raül Agné es va decantar per retocar lleugerament l'equip. La proximitat del partit de Vila-real i del de diumenge que ve a Huelva va fer que el tècnic es decidís a donar descans a Serra i Despotovic i fes entrar Migue i Keko al seu lloc. Una variant que situava Jandro a la mitja punta, el seu lloc natural, per darrere de Peragón i, de passada trastocava un xic els plans del tècnic visitant Fabri que, de la seva banda, havia preparat un esquema amb molt de múscul al mig del camp amb tres pivots i amb Geijo, el pitxitxi de la categoria, sol en atac, escortat per Benítez i Calvo. Impulsat per un Montilivi a rebentar, el Girona va sortir des de bon començament amb un grau d'intensitat elevadíssim gràcies al qual en deu minuts Moha i Peragón van gaudir de les primeres ocasions.

Agné, conscient de les mancances constructives del Granada, havia donat la consigna d'asfixiar la sortida de pilota dels andalusos. L'estratègia funcionava. El Girona mossegava en totes les accions i tenia intimidat el Granada, que no despertava. Al límit de la mitja hora, Moha, en tocar una centrada de Bautista va fer que alguns seguidors celebressin un gol que un defensa visitant va salvar sobre la línia. El domini era absolut per al Girona que havia fet mèrits per haver trobat el premi del gol. Havia d'arribar. Els jugadors andalusos no païen la bogeria col·lectiva que es vivia a la graderia i d'aquí només va poder néixer l'errada clamorosa d'Íñigo López que Peragón no va desaprofitar per donar el primer avantatge al Girona. El madrileny va tornar a donar una lliçó del futbol del carrer i, més murri que tothom, va fer el seu novè gol de la temporada.

El ruixat de Fabri va despertar els jugadors visitants. L'entrada d'Álex Cruz semblava donar un altre aire a l'equip andalús. La segona part adquiria un ritme diferent que, segurament no interessava el Girona. Per això, Agné va intentar tallar-lo amb les entrades de Tébar i Chechu primer i de Kiko Ratón després. Mica en mica i, malgrat algun contracop que moria a la línia de tres quarts degut a l'esgotament físic, el Girona retrocedia línies. Fabri se la va jugar del tot retirant un central (Lucena) per un davanter (Ighalo) «On no arribin les cames arribarà el cervell», havia dit Agné en la prèvia. L'excel·lent dinàmica en què està instal·lat el Girona i l'alè de més de nou mil ànimes entregades van fer la resta. Bé, Siqueira també hi va hi va col·laborar i es va afegir a la festa en fer-se un autogol quan intentava evitar la sentència de Kiko Ratón. Montilivi esclatava i l'ovació final descobria el reconeixement de l'afició a uns jugadors que els fan somiar amb el paradís de la Primera Divisió.