V

alents, herois o fidels a uns colors. Tant és. El mig centenar de seguidors que va fer 14 hores de viatge en autobús per estar al costat del Girona al Nuevo Colombino es mereixen un monument per part del club. Primer va ser Elx, després Barcelona, i més tard van venir Osca i Vila-real. El d'aquesta cap de setmana però, va ser el súmmum. El desplaçament dels cinquanta aficionats, de totes les edats, per cert, a Huelva, demostra que l'afició creix, que és ben viva i que té ganes de seguir somiant. Van ser 1.200 quilòmetres de carretera suportats amb paciència, ànims, cartes i, sobretot, pel·lícules, moltes pel·lícules. Fins i tot una d'aquelles mítiques protagonitzades per Fernando Esteso i Andrés Pajares. "Se'ns ha fet curt i tot", deia un dels passatgers en arribar a l'estadi...Més llarga se'ls deurà fer la tornada -han d'arribar a Montilivi cap a les dues del migdia- amb el sarró buit de punts.

"D'on surt tota aquesta gent? De Girona? Quin valor!", sentien dir-se el mig centenar de seguidors gironins pels carrers de Huelva. Després de catorze hores de viatge, l'autobús va arribar a destí a les set del matí, finalment tres hores abans del que estava previst. Cares de son, de cansament sí, però una vegada a destí, tocava gaudir del temps que quedava per endavant. Hi havia espai de sobres per fer coses i per això, alguns van esmorzar dues i tres vegades en diferents establiments de la ciutat. Les tapes de pernil i les gambes tampoc van faltar en el recorregut gastronòmic pel centre de la ciutat. Mentrestant, els pocs habitants de Huelva que hi havia pel carrer a primera hora del matí es feien creus de veure aquella gent que havia vingut de tan lluny amb bufandes i samarretes.

Ja a l'estadi, la imatge de veure arribar a poc a poc la minimarea blanc-i-vermella, no tenia preu. Els més joves van ser els primers a pujar els quaranta escalons que donaven accés a la graderia. Rere seu van anar apareixent la resta, més fatigats, i es van anar agrupant per fer la foto de família. Encara mancava "l'avi", un membre de la Penya Blanc-i-vermella, que tampoc s'ho havia volgut perdre. En Caravaca va ser rebut amb crits d'"avi, avi, avi" per la resta d'expedició.

Van arribar amb el camp buit i es van fer sentir. Santamaría, Mallo i Toni Jiménez van ser els primers ovacionats i els primers també a agrair els aplaudiments. Després sortirien la resta de jugadors que també van rebre l'escalfor de la seva afició. Fins i tot el president Ramon Vilaró va escoltar com des de la graderia del Colombino corejaven el seu nom. Ells no van defallir. Ni quan van començar a caure els gols en contra. Un altre dia serà. Al final del partit, els jugadors gironins no van dubtar ni un moment d'anar a saludar l'afició en el sector de grada que ocupaven. Era un bon detall, tenint en compte la pallissa que s'havien fet en autobús. El Girona acabava de perdre un partit després de 10 jornades d'imbatibilitat. Resignats, però sabent que havien fet bé la feina animant l'equip, enfilaven cap a l'autobús.