Amb el risc que suposa escriure en calent després d'un final com el d'ahir em queda la sensació que el Girona, aquesta temporada, poques vegades ha fet -potser cap- tants mèrits per sumar alguna cosa a camp contrari. Primer, per la valentia del tècnic de repetir l'onze inicial que una setmana abans havia derrotat el Numància, deixant fora de l'equip el reforç de luxe del mercat d'hivern José Luís Acciari. També per haver jugat de tu a tu al Las Palmas tota la primera part, un dels millors locals de la categoria, i fins i tot, per haver capejat el temporal de veure com els locals remuntaven abans del 2-2 de Goiria i quan ja jugaven amb un de ?menys. El que sí és imperdonable és rebre el tercer gol en el descompte. Tant pel fet en si, com pel dibuix de la jugada.

Però dit això, i tenint en compte que l'objectiu és cada cop més complicat, segueixo volent creure que tot és possible. Primer perquè l'equip porta dos partits jugant a futbol. Perquè veu porteria amb facilitat. Perquè la imatge i la sensació és diferent a la de dies anteriors i perquè, definitivament, hem deixat enrere jugar només a nivell defensiu per posar en pràctica sobre el camp el futbol que porten dins molts jugadors de la plantilla.

Cada cop queda menys, però jo vull seguir creient que Xerez, Osca i Cartagena són tres finals que aquest Girona pot tirar endavant.

De fet, mirat fredament, per enèssima setmana consecutiva, la salvació continua a sis punts i tenint en compte que la setmana vinent el Girona juga a casa i els seus rivals directes a fora, torna a estar davant d'una gran oportunitat per retallar marge. És el moment de sumar tres punts indispensables contra el Xerez a Montilivi i anar després a Osca i Cartagena per jugar-s'ho tot.