Migue González les ha vist de tots els colors a Girona. No només va marcar el gol que va certificar l'ascens, sinó que ha viscut en primera persona una de les temporades més mogudes des que juga a Montilivi. Malgrat tot això, assegura que sempre "ha cregut" en les possibilitats d'aquest equip. I la perseverància li ha donat la raó.

Queda només una jornada perquè s'acabi la Lliga i sembla que, per fi, poden estar tranquils. Així ho està el vestidor?

Sí, sí. Tot ja està decidit i ara el que hem d'intentar és quedar al més amunt possible a la classificació perquè mai ningú ens pugui dir que hem mantingut la categoria gràcies al descens del Vila-real. Estem molt contents tots plegats pel que hem aconseguit, sobretot pel que ha costat fer-ho.

Anar a guanyar a Múrcia i escalar posicions és ja una qüestió d'orgull propi o potser és que tenen por de quedar quarts per la cua i que no passi cap desgràcia?

Perquè es vol guanyar, bàsicament. Al vestidor volem anar a Múrcia i tornar-ne amb els tres punts sota el braç. Però no només jo, sinó també tots els meus companys. Els que tenen contracte, perquè en tenen; i els que no, perquè com més amunt quedes sempre es maquilla una temporada com la que hem fet.

Per tant, aquella desconfiança que reconeixia tenir Javi Salamero davant un hipotètic descens administratiu, no la tenen en compte?

No, no. No creiem que hagi de passar res així. Nosaltres, el que he dit abans: volem fer un bon partit a Múrcia aquest dissabte i confio que, com a mínim, esgarraparem un empat per tancar amb un bon resultat la temporada.

Vostè és un dels pocs futbolistes que no només va viure l'ascens a Segona A, sinó que ha viscut tota i cadascuna de les quatre campanyes a la categoria. És potser aquesta la més dura de totes les que recorda?

Ni sí, ni no. És que aquí hem viscut de tot. Hi ha hagut anys en els quals no hem cobrat i hem tret molt bons resultats; d'altres en els quals cobràvem de tant en tant i el nostre rendiment era irregular... I una, com aquesta, que estàvem al dia però en la qual hem acabat salvant-nos a les últimes jornades gràcies a una ratxa espectacular a les darreres deu jornades. És cert que aquest any ha passat de tot: hi ha hagut moltíssimes lesions, he conviscut amb una trentena de jugadors en el vestidor amb més futbolistes que he vist mai... Moltes coses. Però també és cert que aquesta plantilla ha demostrat ser una pinya. Tots. Els que han jugat i els que no han tingut minuts. Aquests últims s'han portat bé, perquè tothom és un professional. Si no hagués estat així, això hauria estat una calamitat.

Segur que, com diu vostè, ser una pinya els ha ajudat molt. Però realment quin ha estat el punt d'inflexió que ha catapultat el Girona cap amunt?

El que ens ha donat un veritable cop de mà ha estat confiar en ?nosaltres mateixos i en tot el treball que hem realitzat durant l'any. Els resultats han arribat tard, és cert, però quan un equip fa les coses com s'han de fer, tot arriba. Al principi ens costava, els gols no entraven... Però és que ens ha passat de tot.

Expliqui's. Quan diu de tot, a què es refereix?

Només el fet de tenir tres entrenadors en un mateix curs ho diu tot. Amb en Raül (Agné) es treballava bé, però les coses no ens sortien. Es va produir un relleu a la banqueta i tot va canviar per complet. No pel que fa als resultats, sinó en la idea que ens volia inculcar. La plantilla s'havia d'acostumar a un plantejament completament diferent al que havíem treballat a la primera volta. Tot va canviar d'un dia per l'altre i no va ser gens fàcil adaptar-se. Després, les coses s'han tornat a fer amb normalitat, per la qual cosa el que s'havia treballat a principi de curs ha donat els seus fruits. El que era necessari era tenir la plantilla contenta, perquè així les coses funcionen.

Hi ha hagut algun moment al llarg de la temporada en què ha pensat que l'equip no seria capaç de sortir-se'n?

En cap ni un. M'he entrenat cada dia i gràcies a Déu he jugat molt. Tot això m'ha fet confiar al màxim en la capacitat dels meus companys. És cert que, en ocasions, un es pot ?desesperar quan veu que l'equip no rutlla, quan la pilota no vol entrar o quan et marquen gol en un tres i no res. Però són coses del futbol. Mai he deixat de confiar en aquest equip i la perseverança ens ha permès salvar la categoria.

Creu que el discurs pel qual havia apostat el club a l'estiu i també a principi de temporada, en què es parlava de fer el play-off i fins i tot de pujar a Primera, els ha perjudicat?

No ho crec. Tothom pot dir la seva, això és cert, però cal veure exemples com el del Tenerife, Cartagena, Múrcia... Equips construïts per fer grans coses que acaben perdent la categoria. Jo, personalment, marcaria els objectius cada dia, perquè mai saps com et pot respondre la plantilla o què és el que poden fer els rivals. És evident que dir públicament que es vol pujar sempre deixa millor el club de cara al públic, però no sempre funciona.

La passada setmana, després de guanyar el Vila-real, va dedicar la permanència a tota aquella gent que no havia confiat en l'equip. Ho deia per a molts?

No, no molts... (somriu). Em referia a tota aquella gent que no ha confiat en l'equip, que estan en el seu dret. Però jo sempre he confiat en la plantilla i ens hem salvat. Si no hagués estat així m'hauria hagut de menjar les meves paraules. Però som de Segona A. Per això, la gent que no ha cregut en el Girona s'ho ha de menjar ara. Esperem que la temporada vinent hi confiïn una mica més. I a la resta, agrair-los tot el seu suport, tant a Montilivi com a fora. Aquest és el patrimoni més important que pot tenir mai un club.