Un taekwondista de Figueres i una waterpolista d´Olot van convertir-se ahir a la tarda en les grans estrelles de l´aeroport del Prat. Els Jocs de Londres, i les medalles aconseguides per tots dos, van fer que Joel González i Jennifer Pareja es convertissin en els protagonistes d´una càlida rebuda per part dels seus familiars i amics; dos dels triomfadors de l´última olimpiada, guanyadors d´un or i una plata, respectivament, van aterrar ahir a casa d´allò més satisfets després d´haver viscut «un somni» i amb ganes que aquesta experiència es repeteixi en el futur.
Jennifer Pareja i les seves companyes de la selecció femenina de waterpolo van ser les primeres a monopolitzar la tarda al Prat. Amb retard, això sí. Però van arribar. Prop de mig miler de familiars, amics, curiosos i aficionats d´aquest esport van citar-se davant la porta d´arribades de la Terminal 1. Els mitjans tampoc van voler-se perdre la cita i, entre televisions, ràdios i premsa escrita, vorejaven la trentena de representants. Tot estava a punt per a una rebuda massiva. I així va ser. Maica Garcia, Marina Alabau... Mica en mica anaven desfilant, davant els crits d´eufòria, els flaixos, els plors i les abraçades. També va treure el cap Jennifer Pareja, l´olotina, un dels artífexs de la històrica medalla de plata que la selecció ha aconseguit als Jocs de Londres. «Un somni», com bé va reconèixer la jugadora olotina, rebuda per una munió d´amigues, en no poder la família ser-hi per motius laborals.
Poques pancartes i menys banderes. Però l´expectació era brutal. L´esdeveniment també havia reunit els Castellers de Mataró, on dues de les integrants del combinat nacional hi havien fet d´anxaneta fa uns quants anys. Totes i cadascuna de les heroïnes tenia la seva quota de protagonisme. Abraçades, rialles, xiscles, llàgrimes, càntics («Campiones! Campiones!» i també «Sí, sí, sí; la plata ja és aquí!», van ser alguns d´ells) i molta eufòria. I també rams de flors. Almenys, Jennifer Pareja en va rebre un, de mans de les seves amigues. Amb ell a la mà i sense encara reposar-se del xoc que suposava una rebuda majúscula com aquesta, l´olotina va atendre els mitjans. Paraules d´elogi, algunes anècdotes, tòpics i també bones intencions van vestir el discurs d´una Pareja que presentava un look un pèl diferent; i és que la nit anterior, durant el sopar d´equip, tant ella com Maica Garcia van decidir tallar-se els cabells amb unes tisores de cuina. No és l´única bogeria que ha desfermat la plata de Londres 2012, ja que totes les integrants de l´equip que dirigeix Miki Oca es tatuaran les anelles olímpiques.
«No ens ho creiem, tot això és increïble. Una rebuda com aquesta, tot el que ens ha passat... És una gran experiència, com totes les que hem viscut darrerament. És un veritable somni», deixava anar Pareja, somrient en tot moment i envoltada de mitjans. Va recordar que, durant aquestes dues setmanes de Jocs, tant ella com les seves companyes d´equip han «celebrat, rigut, plorat, cridat» i sobretot «gaudit molt» d´una experiència que «supera qualsevol altre somni que un pugui tenir».
Un somni que l´olotina no vol que s´acabi mai. Vol allargar-lo, que no tingui aturador. Confia que aquesta plata als Jocs no sigui l´únic triomf d´aquest equip; un grup ambiciós que ha demostrat que pot plantar cara a qualsevol rival. És per això que la selecció espanyola ja pensa en el Mundial del 2013 que tindrà lloc a Barcelona: «Serà increïble i estic convençuda que anirem a per totes. Els resultats que hem aconseguit a Londres és una senyal que demostra que podem aspirar a tot».
Eufòria desmesurada
Si amb Pareja i les seves companyes del waterpolo femení la Terminal 1 del Prat va viure uns moments d´eufòria per recordar, l´ambient que va respirar-se dues hores més tard va superar qualsevol registre. Ambient de gala. Majúscul. La zona d´arribades de l´aeroport va omplir-se de gom a gom. L´expectació anava in crescendo. Entre la munió de persones, una cinquantena de figuerencs que s´havien desplaçat a la capital catalana en autobús. Amics, familiars i fins i tot el regidor d´esports de l´Ajuntament de Figueres, Quim Ferrer, entre els assistents. Ells eren els que més xivarri provocaven, els que més incitaven al rebombori. Fins a l´esclat final. Les portes van obrir-se de bat a bat i allà va aparèixer Joel González, per delit dels seus pares i de la seva xicota Stephanie, una extaekwondista francesa.
Eren quarts de nou del vespre i el Prat va vibrar de valent. Els Mossos d´Esquadra se les manegaven com podien per aturar l´allau de seguidors, desitjosos d´abraçar el taekwondista empordanès, d´intercanviar impressions, de felicitar-lo. Joel, acompanyat de la balear Brigitte Yagüe, plata a Londres, va tenir temps per a tothom. Per a les càmeres fotogràfiques, per atendre els mitjans. També per abraçar els seus pares; amb Pedro González, el seu pare, va dedicar unes quantes instantànies; la mare, però, i la xicota van preferir el segon pla. «És el seu dia», deien.
El de Vilafant va deixar-se anar i va gaudir el moment. De fotografies en va tenir per a tothom, fins i tot per alguns membres de seguretat. Com també d´autògrafs. A llibretes, papers i fins i tot a un quimono. Per acabar, la coda final, una foto per al record, juntament amb la cinquantena de paisans que no van voler-se perdre ni un detall del moment.
«Veure tanta gent aquí reunida, per rebre´m a mi i a la Brigitte (Yagüe) és un veritable orgull. Sobretot perquè d´aquesta manera podem donar a conèixer a la gent de tot Espanya un esport com el taekwondo», declarava un González eufòric i també emocionat. El de Vilafant va respondre a totes i cadascuna de les preguntes que li van fer; va assaborir cada moment, sabedor que una experiència com aquesta és difícil que pugui repetir-se en un futur que s´intueix ple d´èxits a tenor de la qualitat i també la joventut de l´esportista.
L´èxit, però, ja el té a la butxaca. Tant ell com també Jennifer Pareja, les dues medalles gironines d´aquests Jocs de Londres del 2012, una cita que va descobrir per a molts el taekwondo i el waterpolo femení. Tots dos esports han estat premiats en aquesta cita. I tot gràcies a Jennifer Pareja, capitana de la selecció, i a Joel González, el de Vilafant, el primer or olímpic gironí. I, segurament, no serà l´últim.
