Gaspar Ventura i Albert Estiarte es van penjar al coll una medalla olímpica, que d'alguna manera era ben seva, però no se la van poder endur a casa: eren les medalles que els van deixar, per a la foto, dues de les ?jugadores de la selecció espanyola de waterpolo, bronze a Londres 2012. (Per què diem Barcelona 92 i no diem Londres 12?). Tot seguit els les van tornar. I és que ni els directius federatius ni els metges no reben medalles, encara que formin part de l'equip en un sentit ampli. L'esport gironí sí que va tornar de Londres amb dues medalles, la d'or de Joel González i la de plata de Jennifer Pareja. N'hi va haver una tercera, però va ser una "medalla de xocolata" del ceretà Josep Antoni Hermida (José Antonio, així en castellà, segons consta en el seu web, que permet triar entre l'espanyol i l'anglès). S'anomena col·loquialment "medalla de ?xocolata" al fet d'ocupar el quart lloc; vol dir que ets el primer a no tenir un metall de veritat. A les competicions olímpiques hi ha guanyadors, medallistes i tota la resta, i aquesta resta comença a la quarta posició.
Però Hermida pot dir, com un rei d'Espanya derrotat per Anglaterra, que no havia enviat les seves naus a lluitar contra els elements. El ceretà va quedar a només quatre segons de la medalla de bronze, però una inoportuna sortida de cadena el va endarrerir 25 segons. Sense aquest element potser hauria estat tercer, 21 segons davant de l'altre. O potser no, perquè aquest altre, l'italià Marco Aurelio Fontana, va administrar el seu avantatge, tal com que ens explicava Xavier Prunés des de Hadleigh Farm, escenari de la prova olímpica de mountain bike.
I qui és Josep Antoni Hermida? Ell mateix explica que va néixer a Puigcerdà, "un poble de poc més de 7.000 habitants", d'una família d'origen gallec, l'agost de 1978. Els quatre primers anys de la seva vida va estar vivint a la banda francesa de la frontera, fins que els seus pares es van traslladar a la capital comarcal "per oferir-me una educació en castellà". Era el 1982 i això de la immersió estava a les beceroles. En un entorn obert com el de la plana cerdana (i en una vila costeruda com Puigcerdà) recorda que va passar tota la infantesa corrent amunt i avall i fent esport. "És normal que al final m'hagi dedicat a algun esport de forma professional o seriosa".
No recorda quan va aprendre a anar en bici, i per tant suposa que devia ser de molt petit: per a ell és tan ?natural com caminar, o potser més i tot. El que sí que sap és que no era la seva principal diversió. La feia servir, com tanta mainada, per anar d'un lloc a un altre, però ?l'activitat física que practicava al carrer amb els seus amics era el monopatí. Estem parlant de final dels vuitanta i principi dels noranta, quan n'hi havia una febre.
Però de febre a febre: justament a ?principi dels noranta va arribar la de les bicicletes tot terreny. "Per casualitat, vaig veure un amic que anava en una bicicleta molt rara amb rodes grosses, que li permetia pujar i baixar per tot arreu (bé, gairebé tot arreu!). Em va agradar, ja que em podia oferir més capacitat de moviment del que tenia fins a aquell moment amb el meu skate (el meu poble no era el paradís dels skaters: muntanyes, neu, pujades, poc asfalt...)".
Aconseguir la seva bici de muntanya tenia un preu: aprovar l'EGB. No era complicat, la majoria de nois ho feien, però va ser un estímul per no deixar penjada cap assignatura i rebre aviat el preat regal: una Mongouse negra amb la qual va començar a fer excursions amb els amics "a llocs que mai no havíem imaginat que existien". La Cerdanya en té un munt, d'aquests llocs. I a la Cerdanya mateix, l'estiu que va complir els 14 anys, va participar en la seva primera cursa, a Llívia -la població on ha fixat la seva residència. Primera cursa i primera victòria, sens ?dubte perquè l'estètica no puntuava: "duia un casc d'hoquei, unes bermudes caribenyes i una samarreta que vaig trobar per casa". La ?segona cursa la va perdre ("perdó: la va ?guanyar un altre"). I guanyant i perdent va acabar adonant-se que hi estava enganxat.
La resta va ser una progressió. De curses comarcals a curses catalanes i espanyoles, i el 1995, el mundial d'Alemanya. Diu que sobretot hi va anar a veure els seus ídols, però va anar superant proves classificatòries i va acabar disputant la cursa en categoria júnior. "Aquell mateix dia vaig conèixer el meu entrenador, Kim Forteza, i vaig començar a entrenar-me d'una manera ordenada i seriosa, ja que començava a tenir molt clar que el que més m'agradava era el mountain bike de competició. Des de llavors vaig començar a viure grans satisfaccions (i decepcions també) que m'han portat en una espiral ascendent".
Hermida, als 34 anys, encara no sap si competirà als Jocs de Rio de Janeiro, d'aquí a quatre anys, quan en tindrà 38. Mentrestant pot dir que té un historial olímpic d'alt nivell. En quatre participacions suma una plata i dos diplomes, els que s'atorguen als vuits primers classificats. En el seu debut a Sydney va ser quart classificat. En la cita del 2004 a Atenes va ser subcampió olímpic. Va ser a Pequín, afectat per problemes físics, on va baixar fins al desè lloc, en un mal dia.
A banda dels Jocs, el seu palmarès inclou diversos títols de campió del món: Élite 2010, Sub-23 2000, Júnior 1996, Team Relay (tres cops), sis victòries en proves de la Copa del Món, tres cops campió d'Europa Elite, i set vegades campió d'Espanya.
I com tot campió que es preui, té el seu gest peculiar, marca de la casa, per mostrar alegria davant un bon resultat: amb els dits índex i mitjà estirats i el petit i l'anular encongits, mou el polze com en el martellet d'un revòlver, tal com ho devia fer de petit jugant a pel·lícules de l'Oest. D'aquí li ve el renom: el Pistoler.
Només li faltava anar als Jocs de Londres amb un bigoti tipus José María Íñigo, que també ha estat descrit com a bigoti mexicà per completar l'ambientació pel·liculera. Ell se'l va deixar el 2010 i aquell any va ser campió del món, al Canadà. La sorpresa va ser veure que els altres dos membres de l'equip espanyol també el lluïen.
I després hi ha qui es ?queixa que a les pel·lícules nord-americanes, quan fan sortir un personatge espanyol, o fins i tot barceloní, trien un actor hispà amb un aspecte descaradament mexicà.
