El Trofeu Joan Gamper ja no és el que era. El que servia fa uns anys com a presentació de la primera plantilla del Barça, un partit enmig de l'estiu, encara amb l'equip de preparació, s'ha convertit últimament en un obstacle al mig del camí, en un duel descafeïnat que dóna més protagonisme als joves del filial que no pas a les autèntiques estrelles. Anit, el Camp Nou, més ple de turistes i jovenalla que de costum, va viure un partit sense massa ritme, un enfrontament entre els barcelonistes i la Sampdoria italiana. El que havia de servir com a commemoració de la històrica final de la Copa d'Europa del 1992 entre tots dos equips disputada a Wembley ara fa 20 anys, va quedar-se en un partit de costellada, sense guspira i protagonitzat per les jugades aïllades d'un i altre bàndol.

Les graderies de l'estadi, a mig omplir, van escalfar-se amb els prolegòmens del partit. La presentació dels jugadors, les paraules de Tito Vilanova i l'homenatge al Dream Team havia animat la parròquia barcelonista, que ben aviat, però, va emmudir amb el matiner gol de Soriano. No s'havien disputat ni 2 minuts quan, un malentès defensiu va permetre a Obiang cedir la pilota al seu company, que va batre Pinto amb un precís cop de cap.

o-1 i tot el partit per davant. Un partit travat, sense massa esma, amb un Barça plagat dels joves del filial; un equip al qual va costar carburar i en el qual David Villa, per fi titular, no va saber trobar el seu lloc. El gironí Deulofeu, desapercebut en els primers minuts, va anar apareixent a mesura que avançava l'enfrontament. Va tenir la seva al llindar del descans, quan va fer una jugada marca de la casa i a punt va estar de superar el porter Romero, que va tenir en el pal un magnífic aliat. Per al bàndol visitant, va ser Maxi López, la gallina, l'exblaugrana, qui va tenir una bona oportunitat fregant la mitja hora per augmentar l'avantatge, però no va acabar d'encertar a l'hora de rematar.

La muralla que va plantar l'equip italià al seu camp, situant fins i tot els onze jugadors per darrere la pilota defensant el marcador com si d'un partit de Lliga de Campions es tractés, va impossibilitar que el Barça trenés accions de cert perill. Li costava trenar, a l'equip de Tito Vilanova. Sergi Roberto i Espinosa no aconseguien connectar amb David Villa, mentre que Ibrahim Afellay es capficava, sense èxit, en entrar pel mig.

La Sampdoria esperava la seva oportunitat i a punt la va tenir a la segona meitat quan Pozzi, aprofitant un malentès de la defensa, va plantar-se sol davant Pinto i va enviar el seu llençament al pal. A l'altre bàndol, Villa reclamava sense èxit un penal i el públic s'encenia, abans de demanar sense sort l'entrada de Leo Messi.

Patric, Dongou, Lobato... Tito Vilanova va anar donant entrada als joves de la banqueta, però ni rastre dels homes importants de la primera plantilla, ni tampoc d'Alex Song, l'última incorporació. Malgrat els nombrosos canvis, el Barça no va saber trobar la fórmula de crear perill davant el porter Romero, que va avorrir-se de valent sobretot a la segona meitat. No va patir la Sampdoria, que en va fer prou amb un gol als dos minuts i una bona defensa per emportar-se un dels Gampers més fluixos que es recorden.