Que s´oblidi el Girona de fer servir la gravació del partit d´ahir per a qualsevol possible campanya de captació d´abonats. Més enllà del resultat, que va ser meravellós, no se´n pot aprofitar gaire res del que es va veure a Montilivi. Va ser una tarda per oblidar ràpidament, de futbol primitiu, d´aquelles que només poden aguantar els més fidels. Però ves per on, el típic partit que el Girona de principis de la temporada passada hauria perdut, provocant la depressió dels seus aficionats, contra un rival directe més aviat justet, va caure del seu bàndol. N´hi va haver prou amb una errada del Ponferradina (un gol en pròpia porta que arriba després d´una pèssima sortida del porter Orlando que va permetre el remat de Tébar... en fora de joc) i de saber aguantar com fos malgrat les facilitats que, sobretot, a la segona part, es van donar al rival.

Un dels tòpics més repetits pels tècnics de Segona A és que en aquesta categoria hi ha tanta igualtat entre els equips que, sovint, els partits es guanyen o es perden per petits detalls. El Girona-Ponferradina d´ahir n´és un perfecte exponent. L´equip de Rubi, sense fer res de l´altre món, es va trobar que als 10 minuts ja guanyava gràcies al gol en pròpia porta de Jonathan Ruiz després d´una estranya jugada en què Tébar, en fora de joc segons la moviola, va rematar davant la mala sortida d´Orlando i el jugador visitant, en el seu intent d´evitar el gol, va acabar enviant la pilota al fons de la xarxa. Un quart d´hora després un cop de cap de Chus Herrero a la sortida d´un córner que es va estavellar al travesser hauria pogut significar la tranquil·litat. La defensa i la porteria dels visitants oferien facilitats i era qüestió d´aprofitar-les perquè això de començar la lliga amb 7 punts en tres jornades sona bé.

El problema va ser que no es va sentenciar i de mica en mica la Ponferradina es va estirar. El gas del Girona, als 25 minuts, ja estava pràcticament esbrebat i, sobretot, a pilota parada en llançaments de córner, era el rival qui començava a generar cert perill. Els darrers 20 minuts del primer temps van ser més del Ponferradina que no pas del Girona i, de fet, el xiulet de l´àrbitre indicant el descans va ser la millor notícia per als locals, que van veure com l´empat va rondar ben bé un parell de vegades per la porteria de Mallo. La més clara, quan després d´una mala cessió de Jose a Mallo, Acorán va ser més viu que ningú, va robar la pilota i havent regatejat el porter va quedar-se sense angle i va enviar la pilota al lateral de la xarxa.

La victòria -o el no patir- passava per sentenciar amb el segon. I com més minuts pasessin sense que aquest arribés, més s´encaminaria el partit cap a un final d´infart. La cosa, però, va arrencar com havia acabat la primera part, amb un Ponferradina molt més centrat i un Girona imprecís, amb prou feines capaç d´enllaçar tres passades seguides fins al punt que la desesperació començava a neguitejar l´aficionat. Des de la banqueta el primer de moure fitxa va ser el tècnic visitant, Claudio Barragán, que va donar entrada a Urko Vera per Ivan Moreno, amb la qual cosa va posar més pólvora al costat de Mayor. La primera pilota que va tocar va ser gol. En fora de joc, això sí, ben anul·lat per Figueroa Vázquez. Rubi va situar aleshores Eloi (que uns minuts després s´hauria de retirar lesionat) al camp per un Juanlu que no estava gaire fi i, poc després, Ariday per Felipe per buscar de posar una marxa més a l´equip.

El Girona mantenia l´1-0 però la cosa, lluny de millorar, presagiava aquell final de nervis que s´hauria pogut evitar. No és que el Ponferradina fes tampoc res de l´altre món, però l´espessor dels locals anava in crescendo i la parròquia gironina, que de patir a Montilivi en sap un niu, sabia que qualsevol pilota a l´àrea era un risc que podia representar l´empat. Amb aquest panorama es va entrar al quart d´hora final, ja més pendents del rellotge que de cap altra cosa. Cada segon esgarrapat a Figueroa Vázquez valia un imperi.

Sí, en canvi, que el Ponferradina va tenir les seves. Dues, sobretot, van ser claríssimes, al tram final del partit. Al minut 89 Mayor es quedava sol davant Mallo després d´haver agafat l´esquena de la defensa però es va equivocar volent sorprendre el porter amb una vaselina inofensiva. I ja en el descompte, Urko Vera era qui va rematar de cap, fora per poc, una falta servida des del lateral. No hi va haver temps per a més i després d´aquesta acció l´àrbitre xiulava el final. Havia valgut la pena. Tres punts més i ja en són set, i com deia Chus Herrero al final, «d´aquí un mes ningú es recordarà de com vam jugar, només dels tres punts que hem aconseguit».