No van donar ni una sola oportunitat a Dinamarca. Espanya va ser gairebé una piconadora que va esclafar l'equip danès i es va coronar campiona del món d'handbol per segona vegada (35-19). El que va acabar ahir era el primer Mundial que organitzava Espanya i amb el suport de la seva afició els de Valero Rivera sabien que tenien la millor oportunitat per sumar un segon or, després del de Tunísia 2005. D'aquell equip només queden Rocas i Entrerríos, però una nova generació s'obre camí i va escollir el millor escenari per presentar-se als ulls del món. El Palau Sant Jordi de Barcelona, mític escenari dels Jocs Olímpics del 92, ple amb 14.000 espectadors, va presenciar un passeig triomfal, gairebé humiliant en molts moments.
La bèstia negra dels espanyols va ser una mascota. Tot just una ombra d'aquell equip que arribava invicte a la final amb un handbol temible. Els danesos van caure de genolls davant l'esperit col·lectiu dels de Rivera, davant el crit a l'aire de Maqueda i el poder de Cañellas. De la Dinamarca que havia vençut els espanyols en els dos enfrontaments anteriors, en l'Europeu i en els Jocs de Londres, no se'n va saber res. Així, Espanya succeeix França a dalt de tot del podi mundial.
El començament del partit ja va ser tota una declaració d'intencions. Antonio García va ser la sorpresa a l'equip inicial dels espanyols i, precisament ell, va inaugurar un marcador que Espanya ja comandava per tres gols en el primer parcial. Tres minuts va tardar Dinamarca a llançar per primer cop i gairebé cinc a obrir el seu marcador. Els nòrdics es van estimbar contra la xarxa defensiva plantejada pel tècnic espanyol i només van aconseguir plantar cara durant un quart d'hora. Aquest va ser el temps que els nòrdics van fer lluir una part de la seva maquinària d'handbol, fins ahir perfecta. Van ser deu minuts en els quals els de Ulrik Wilbek, amb una bona circulació unida al llançament exterior, van aconseguir reduir la diferència (6-5, m.11). Pero el mur defensiu local va començar a provocar curtcircuits continus en els rivals.
Fins al descans, Dinamarca només va anotar un gol per parcial, mentre cada pèrdua de pilota generava un contraatac letal. Els extrems Eggert i Lindberg no trobaven el camí que tantes vegades havien recorregut, estaven totalment anul·lats. Hansen demanava calma als seus companys, però la raó nòrdica ja no responia i la frustració va començar a anar en la seva contra. Cada atac era un món, mentre els espanyols anotaven amb molta facilitat i els danesos necessitaven un miracle cada vegada. Rivera i Cañellas -sis i set gols al final del partit- col·locaven la màxima diferència fins aleshores amb diversos contraatacs (12-8). Maqueda embogia i el Sant Jordi amb ell. Si el 18-10 del descans ja va ser una diferència inesperada, més ho va acabar sent un segon temps en el qual els danesos simplement va semblar que s'havien esfumat de la pista. Al gol de Mollgaard després del descans el van seguir gairebé deu minuts de sequera i només sis gols en vint minuts. Va ser mitja hora de festa espanyola, d'un equip que va arribar a estar 19 dianes per davant. Era la cirereta a un Mundial daurat per als amfitrions, mentre que Dinamarca sumava la seva tercera final sense premi.
