L'exciclista Miquel Poblet, el primer català i espanyol de la història que es va enfundar el mallot groc del Tour de França i guanyar la Milà-San Remo, va morir ahir als 85 anys a causa d'una insuficiència renal i una infecció generalitzada, que el mantenia ingressat des de dimecres a l'hospital Quirón de Barcelona.

Considerat com el millor ciclista català de tots els temps i un dels pioners d'aquest esport a Espanya, Poblet (Montcada i Reixac, 1928) va començar a competir el 1944, quan amb amb prou feines 16 anys va aconseguir una llicència federativa, i ho va fer al llarg de gairebé dues dècades, fins a 1962. Una passió que li va arribar des de ben petit, quan va passar part de la seva infància entre pedals i manillars. El seu pare, Enric, posseïa una botiga de bicicletes a la seva localitat natal, Montcada. En aquell taller, el petit "Miquelet" va descobrir un món que l'acompanyaria durant tota la seva vida. Revolucionari i innovador en la seva tècnica, aquest esprintador es va convertir en llegenda a partir dels anys cinquanta, no només entre els aficionats locals, sinó a l'estranger, i molts anys han hagut de passar fins l'arribada de Joaquim Purito Rodríguez, per trobar una figura similar en el ciclisme català.

El 1955 es va convertir en el primer corredor espanyol a enfundar-se el mallot groc del Tour i, a l'any següent, va ser el primer ciclista a sumar victòries d'etapa en les tres grans rondes, el Tour, el Giro d'Itàlia i la Vuelta. Un palmarès en el qual va acumular 62 victòries en total i a les vitrines destaquen també dues Voltes a Catalunya, tres campionats d'Espanya de Muntanya, set campionats d'Espanya de Velocitat i set d'Espanya per Regions, així com vint victòries d'etapa en el Giro, tres en el Tour i tres a La Vuelta a Espanya.

Però si alguna cosa enlluernava Poblet eren les clàssiques. Va destacar especialment en la prova Milà-San Remo, que va conquistar dues vegades, el 1957 i 1959, sent el primer espanyol a aconseguir-ho i guanyant-se l'admiració dels seguidors italians. D'aquelles carreres queden en el record els seus duels contra mítics rivals com els belgues Van Steenbergen i Van Looy, el francès Darrigade o el seu compatriota Bahamontes. La seva gran espina clavada va ser, en aquest sentit, l'exigent París-Roubaix, que se li va escapar per pocs centímetres.

Va començar els seus passos com a professional a la UE Sants i a ella va seguir lligant la seva vida a aquest esport quan va aparcar la bicicleta a partir de 1962, doncs va ser organitzador de la Volta a Catalunya (prova de la qual ostenta el rècord de victòries d'etapa) i president de la Federació Catalana. El 2002 va rebre la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya.