Les llàgrimes de Jordi Matamala al vestidor, desfet d'emoció; la imatge de Migue sortint a espatlles dels seguidors; gent arrecant trossos de gespa i retallant les xarxes de la porteria, o una Llotja dels Sastres plena a rebentar, són només algunes de les imatges per al record d'una de le tardes més glorioses que ha viscut l'afició del Girona.
Va ser un partit per al record que va suposar el retorn a la categoria de plata mig segle després. Una fita increïble per a un equip que duia molts mesos sense cobrar i que tenia un futur molt incert si no s'aconseguia l'ascens a la Lliga de Futbol Professional. Cinc anys després, el Girona, no només continua a Segona A sinó que demà té l'oportunitat de situar-se a només dos partits de Primera.
L'escenari no serà ben bé el mateix perquè el Girona, de classificar-se, encara haurà de disputar una altra eliminatòria, però sí que el partit de demà té molts punts de contacte amb el d'avui fa cinc anys. El protagonista d'aquell dia no hi serà per lesió però des de la graderia "amb la meva parella i el meu fill", Migue no deixarà d'animar i patir veient els seus companys. Sí que seran al camp, homes com Jose i Eloi, els únics supervivents de la plantilla, si bé el migcampista ha tornat aquest any després de jugar a Llorca i Llagostera. Demà també hi tornarà a ser Martínez Munuera, el mateix àrbitre que va xiular aquell històric Girona-Ceuta.
Va ser un dia màgic que Migue recorda com "el més important de tots nosaltres". El defensa barceloní explicava ahir que "hi hagut anys en què ho hem passat malament però ha arribat aquest any i ara estem molt contents de com estan sortint les coses". Indiscutible per a tots els entrenadors durant aquests cinc anys, Migue es mostra "agraït i súpercontent" d'haver estat tants anys al Girona. El club ha canviat com la nit al dia des de llavors i Migue ha viscut la metamorfosi en primera persona.
"Ara estem a les portes de poder arribar al somni de tot jugador qu és jugar a Primera", diu Migue. Amb vistes al matx contra l'Alcorcón, el central té una "sensació semblant" a la de fa cinc anys abans d'enfrontar-se al Ceuta. "No serà ben bé el mateix perquè ara estem parlant del màxim on es pot arribar a jugar, que és la millor lliga del món. Per això, el que va per dins, es multiplica per molt més", deia.
Qui també va recordar ahir aquell partit, va ser Rubi. El tècnic del Girona havia explicat dies enrere que havia viscut en directe a Montilivi l'ascens a Segona B (02-03) però que el gol de Migue el va veure "a la televisió". "Recordo el gol de Migue i la invasió de camp. Va ser un èxit extraordinari", deia el tècnic. Rubi afegia que veure el Girona cinc anys després lluitant per pujar a Primera és una mostra que "això ja comença a ser un equip important".
Canvi de samarretes
Migue, Jose Martínez i Eloi Amagat no són els únics jugadors que eren fa cinc anys a la gespa que demà també hi seran. N'hi haurà dos que participaran el matx de demà però ho faran en el bàndol contrari. És el cas de Txiki Urbistondo que llavors defensava la samarreta del Ceuta i va viure la decepció del no ascens. La sensació que va viure Txiki és la contrària que va tenir Tito Ortiz, Nagore, el qual aleshores era jugador del Girona i va entrar als minuts finals per perdre temps i assegurar el resultat. Nagore juga ara a l'Alcorcón i és un dels seus jugadors més destacats.
