Brasil, l'equip amb més títols de la història, va conquistar a Maracaná i a ritme de Neymar, la seva quarta Copa Confederacions tancant el cicle gloriós de la selecció espanyola, que va mantenir la seva grandesa malgrat la derrota.

El partit somiat per tots els protagonistes. El duel més esperat entre la selecció més amb més títols de la història, Brasil, contra la selecció que marcava el pols del futbol mundial. Una Espanya que va iniciar fa cinc anys la seva època daurada enarborant la bandera del joc bonic. I en el mític Maracaná també ho va fer

La Copa Confederacions va tancar la seva novena edició guanyant pes en les cites esportives internacionals amb la major festa del futbol possible. Era la gran revàlida de la Roja. Imposar el seu estil en un triomf que seria llegendari. La victòria i el títol que li faltava però es va topar amb un rival majestuós.

Brasil ha afegit la potència física i l'ordre tàctic que imposa el 'sergent' Scolari. I manté la màgia gràcies a futbolistes com Neymar. Neixen amb ella a les venes. Surten de qualsevol racó d'un país que respira futbol, amb porteries on hi ha pobresa i abundància sense equilibri. Des de primera hora del matí i fins la darrera de la nit, els brasilers juguen al futbol a la platja o l'asfalt. Amb calçat o descalços. És la seva gran passió.

I derrotar a la selecció del moment era un gran repte per una Brasil que vol recuperar el prestigi perdut en una dècada de bandades. Tenia estudiada a la perfecció a Espanya i va sortir a per ella. Sense complir-se el minut 2 de joc, un centre des del costat dret de Hulk afegit al salt mal mesurat de Piqué i Arbeloa, va fer possible que Fred superès a Casillas.

Espanya estava nerviosa. Superada. Desajustaments defensius. Pèrdues en la sortida de pilota, anul·lats per la pressió asfixiant del rival. Afrontava el més difícil encara. El somni es tornava en malson. Per primera vegada començava amb tot en contra en una final. No va passar davant Alemanya ni Itàlia a les Eurocopes. Ni Holanda al Mundial.

Els brasilers plasmaven sobre la gespa el plantejament perfecte de Scolari. Atacaven directes. Eren punyals als laterals. En ple desconcert Oscar perdonava. Als vuit minuts, i des del punt de penal no va trobar l'encert.

Tenien ordre de frenar a Iniesta i van trobar la permissivitat del col·legiat holandès. Puntades per darrere, dures entrades que no rebaixaven les ganes de protagonisme del geni espanyol. Quan Espanya sofria demanava la pilota, encarava i intentava posar de nou a l'equip en el partit. No hi havia forma, als dotze minuts Casillas salvava el segon a una pilota picada de Paulinho i als 32 reapareixia el seu gen de salvador en un mà a mà davant Fred.

Els errors costaven cars. Eren ocasions brasileres. Alba fallava una passada i la jugada acabava en segons als peus de Fred. Brasil, la selecció que més faltes va cometre a la Confederacions, no s'ho pensava dos cops per evitar que Espanya dominés. Al seu ritme, va arribar la gran ocasió per a Pedro. A la contra Mata el va deixar en solitari, va encarar a Julio Cessar, el va superar amb el seu xut i quan ja se celebrava el tant de l'empat va aparèixer David Luiz per llançar-se a la gespa i evitar-ho.

Restaven cinc minuts per al final del primer acte. Un punt d'inflexió per aixecar-se. No era la nit. El càstig no havia acabat i quan tot semblava acabar-se va aparèixer Neymar. El millor jugador de la Confederacions va fer una paret i a la seva velocitat va deixar anar una fuetada a la xarxa. Va afusellar a Casillas i a Espanya. La seva missió era impossible.

L'afrontaria després del descans. Amb Azpilicueta per Arbeloa que tenia perill d'expulsió marcant a Neymar. Quan la pilota començava a ser dominada va arribar la sentència. Una altra vegada als dos minuts de l'inici. Hulk va trencar en velocitat, Neymar la va deixar passar en un gran detall iFred va definir ajustat al pal. Maracaná era una festa. El bany somiat al campió del moment.

Amb la llosa de tres gols en contra i un partit al gust de Brasil per explotar les seves virtuts, Del Bosque va buscar la reacció amb Navas. La primera pilota que va tocar va provocar un penal de Marcelo. Un punt negre d'aquesta Espanya. Havien fallat nou de 22 llançaments. Villa a la banqueta. Ramos va assumir la responsabilitat i va fallar el dècim.

La final estava perduda i calia evitar el ridícul. Brasil no frenaria. Tenia un missatge de domini que volia llançar al món. I Espanya va mantenir la grandesa del campió continuant atacant. Amb Iniesta xutant, Pedro i Villa, malgrat jugar ja en inferioritat numèrica per l'expulsió de Piqué.

Tremolava la graderia al ritme de "sóc brasiler amb molt orgull i amor". Era el càntic orgullós d'un poble al seu equip. La Confederacions es clava com una espina i serveix d'avís per al Mundial en el que la Roja ja no serà la gran favorita.